Per terra, mar i aire

De punta a punta de Perú, de dalt a baix, per mars, selves i deserts. Tornats d’Iquitos vam decidir agafar un bus el mateix dia per anar cap a Pisco, al sud de Lima, evitant-nos una nova estada a la capital peruana, ja l’havíem vist a l’arribar i amb un matí en vam tenir prou, el temps just per veure la Plaza de Armas, la Catedral i donar una volta pel centre. Podem pecar de simples però vam trobar Lima com una ciutat gris i força apagada, amb un cel també gris, una ciutat sorollosa i amb molta pol·lució, gent amb cares ensopides i taxistes que t’advertien per la teva seguretat, potser encara ens faltaven alguns dies d’adaptació però vam decidir deixar-la allà on era i seguir el nostre camí.

Plaza de Armas de Lima amb la seva catedral

???¿¿¿¿¿¿¿ No hi vam dinar pas….

Ens embarquem en un bus no turístic envoltats de locals per deixar enrere Lima i endinsar-nos en un nou paisatge, molt diferent a la verda, humida i calorosa selva peruana. Recorrem un tram de la carretera panamericana que connecta Lima amb les principals ciutats del sud del Perú i que continua avall travessant Xile i Bolívia. L’asfalt talla kilòmetres de desert sec i polsegós, aïllades zones de correu i explotacions mineres que contrasten amb extranys i isolats ressorts amb camp de golf. En 3 hores  ens plantem a Pisco, una ciutat sotragada al 2007 per un fort terratrèmol on encara ara continuen les feines de rehabilitació i reconstrucció de les carreteres i cases abans fetes amb maons de fang.  En algunes zones el panorama és desolador, potser no tant com el cotxe del taxista que ens porta a l’hostal on farem nit, la reconstrucció és lenta perquè el govern no s’implica prou, assegura el taxista. Els més fidels són els primers a pujar al cel, i és que dels centenars de persones que van morir en el terratrèmol la gran majoria eren a l’antiga església que va desaparèixer entre la runa, una desgràcia que encara tothom recorda. Avui la nova església sobresurt davant la Plaza de Armas com l’edifici més nou i modern de la ciutat.

La ciutat té pocs atractius, la omnipresent Plaza de Armas, la dita església, i un boulevard que diuen ells (altrament dit, carrer peatonal amb botiguetes). Però Pisco era la millor base per fer l’excursió a Las Islas Ballestas, conjunt de petites illes que són reserva natural per a nombroses espècies animals, i que són la principal font de guano del país. El guano és l’excrement de les aus, utilitzat principalment com a fertilitzant agrícola, i és i ha estat un valuosíssim recurs natural per a l’estat peruà, que ha exportat a Europa i que durant molt anys ha servit per a sufragar el deute extern nacional. La visita a les Illes Ballestas va valdre la pena, mai ens haguéssim imaginat que a 30’ en llanxa de la costa peruana hi trobaríem milers de cormorans, pelicans, lleons marins, pingüins Humboldt… tots vivint en harmonia i tranquil·litat en el seu propi habitat, allà no hi tenen cap depredador i la pesca i caça està prohibida, tot un paradís.

Pingüins!

Pelicans

Milers d’ocells cobreixen les illes

Aix… quina vida més dura…

Quina vergonya… no em feu tantes fotos…

Sí, tots els puntets negres són cormorans

De camí a les illes també vam poder veure el famós “geoglifo del candelabro”, només visible des del mar ( o l’aire…), de 180m de llarg i que se li calcula una antiguitat de més de 2000 anys. Un misteri per a l’arqueologia i la història que ens avança al que trobarem més al sud, a Nazca.

El cactus o el canalobre, tu què hi veus?

De Pisco agafem un altre bus, 2 hores i mitja més i arribem a Ica, allà agafem un petit i ridícul taxi amb les maletes quasi sortint per les finestres i arribem a Huacachina. Havíem llegit sobre aquest petit oasis per casualitat, de fet, no entrava dins els plans inicials i no sabíem ni que existia, però van resultar ser un parell de dies amb molta adrenalina i molt divertits. Huacachina és realment un oasis, un llac amb palmeres al voltant, anys enrere zona de descans de les elits peruanes i la gent benestant, ara és un lloc ideal per a motxilers que volen aturar-se una dies per conèixer gent i passar-ho bé entre enormes dunes de sorra. Ens vam deixar aconsellar per la  Lonely Planet i vam trobar un alberg amb molt bon ambient on vam compartir habitació amb 6 backpackers més. Aquella mateixa tarda vam contractar una excursió a les dunes per baixar per tubulares, en buggies vaja, que incloïa unes baixades per les dunes amb taula de snow i la corresponent posta de sol. Nosaltres mai havíem pujat en buggies i va resultar ser una descàrrega d’adrenalina brutal, era com estar en una muntanya russa pel mig del desert, però amb la possibilitat de que el trasto podia bolcar en qualsevol moment… Genial, quins crits que fèiem tots cada vegada que el conductor accelerava a la baixada!

Oasis de Huacachina al mig del desert

I ara sandboard!

La immensitat

Cau el sol al mig del desert

De tant en tant paraven a dalt de tot d’una duna gegant i baixàvem amb les taules, els que en sabíem, o amb unes taules més petites i sense fixacions on t’hi estiraves de panxa i baixaves duna avall de cara, agafaves una velocitat flipant!! Nosaltres vam tenir la sort de poder provar els dos tipus i acabar de sorra fins les celles…hehe.

Els protagonistes de l’excursió

Així doncs de moment portem; Perú fet per mar a les Ballestas, per terra amb els buggies i les taules, i falta aire… així que ens dirigim a Nazca per sobrevolar les famoses línies. Unes hores més de bus i taxi i arribem a l’aeroport de Nazca, hora de negociar i triar entre més de 10 petites companyies. Preguntem i intentem negociar el preu amb el tema de posar el link en el blog… finalment trobem dos llocs per volar en una avioneta de 12, tot i així segueix sent car de nassos…i pesat, perquè hem d’esperar dues hores a ser prou gent per omplir l’avioneta… Mentrestant xerrem amb una parella que havíem conegut a l’excursió dels buggies, les rutes són similiars i et vas retrobant a la gent pel camí.

Hora de volar; ens embarquen en una avioneta de la companyia Aerodiana, recomanada a la guia, ens volíem assegurar la tornada a terra sencers…  Sembla ser que fins fa pocs anys pujar a una d’aquestes avionetes Cesna era tota una activitat de risc. Hi havia multitud de petites companyies oferint sobrevolar les línies però cap control sobre l’estat dels avions ni l’experiència dels pilots, i els accidents eren… habituals. Era qüestió de sort que el teu vol tingués final feliç. La magnitud del desastre va ser prou gran perquè el govern peruà es posés seriós amb el tema i comencés a exigir inspeccions regulars i altres requeriments, el resultat va ser el tancament de moltes companyies i alhora la reducció dràstica dels accidents, com havia de ser. Malgrat això alguns països com EEUU mantenen les recomanacions als seus ciutadans de no enlairar-se des de cap d’aquestes avionetes…

Preparats per sobrevolar Nazca!

A primera fila

Busqueu l’arbre i les mans

El colibrí, de 200 metres de llarg

Compartim l’avió amb un grup de polaques d’edat força avançada i algunes amb dificultats per cordar-se els cinturons… però tot i així enlairem i a la primera corba a l’aire recordem els consells d’un bon home que se’ns ha posat a xerrar a l’aeroport; mireu a l’horitzó sempre, només mireu les figures quan el pilot us ho indiqui i les tingueu del vostre costat… Bàsic! Perquè ja veiem uns llargs 30’ amb la possibilitat de treure el dinar… Però els consells funcionaven i cada vegada que el pilota deia; “Now, under  the wing, under the wing, now, the monkey under the wing” doncs miràvem  a sota l’ala i buscàvem el mono.  S’ha de dir que és impressionant perquè la majoria de línies es veuen molt bé, creieu-nos! les fotos no fan justícia. Oficialment les anomenades línies de Nazca van ser fetes per antics pobladors d’aquestes terres, i depenent de les teories la cronologia pot ser de centenars o milers d’anys abans de Crist… fins i tot s’ha apuntat que poden tenir relació amb visites extraterrestres etc etc. Sigui com sigui són espectaculars. Parlem de centenars de figures dibuixades sobre la sorra i pedra del desert, fixades i immutables gràcies a les escassíssimes pluges que cauen a la zona, a la poca força del vent sobre la superfície i al l’acció de la calç del terra que les ha acabat fixant. Els vols es centren a mostrar les principals figures, el colibrí, la balena, el condor, les mans… Crida l’atenció la figura de l’aranya, identificada com un tipus d’aranya que tan sols viu en uns llocs molts concrets de la selva peruana, molt lluny d’aquests deserts, o la forma humana identificada com l’astronauta… Aquestes figures són les més antigues ja que són travessades per altres figures geomètriques en que alguns han volgut veure apunts astronòmics, direccions que marquen fonts d’aigua o pistes d’aterratge… L’enigma està servit. Avui el passat i el present es toquen en la figura de la salamandra que té la cua tallada sense miraments per la carretera panamericana .

Abandonem Nazca i enfilem els Andes cap a Cuzco a bord d’un terrible bus nocturn… però això ho expliquem a la propera entrada!