Del blanc d’Arequipa al blau del Titicaca

Vam deixar la Vall Sagrada enrere en bus nocturn per arribar ben d’hora ben d’hora a la ciutat blanca del Perú, Arequipa. Ens n’havien parlat molt bé i no ens va decebre gens. Arequipa s’ha guanyat el nom de ciutat blanca perquè és el color que predomina a la ciutat, especialment al centre històric, construït en gran part amb pedra volcànica anomenada sillar. I és que quan aixeques la vista més enllà dels edificis colonials i esglésies observes que la ciutat viu als peus de tres grans muntanyes, tres grans volcans que recorden que la ciutat descansa en una terra inestable, sacsejada diàriament per una mitja de sis terratrèmols, sovint imperceptibles. Un d’ells és el Misti, volcà encara actiu que segons ens expliquen podria entrar en erupció d’un dia per l’altre i que suposaria molt probablement la destrucció plena de la ciutat, l’altre és el Pichu Pichu i l’últim el Chachani.

El Misti

El Misti

Els volcans Chachani i Pichu Pichu rodegen Arequipa

Els volcans Chachani i Pichu Pichu rodegen Arequipa

Mercat d'Arequipa

Mercat d’Arequipa

Òrga de la catedral

Òrga de la catedral

Església d'Arequipa

Església d’Arequipa

Plaza de Armas

Plaza de Armas

La història d’Arequipa està lligada al seu fundador, el conquistador Francisco Pizarro, i a la Juanita, la nena inca sacrificada pel seu poble en ofrena als deus de la muntanya i trobada l’any 1995 per un equip d’exploradors i arqueòlegs.  El cos momificat per congelació ens parla d’una nena d’uns 12 anys, vestida i ornamentada ricament, morta per un fort cop al cap i enterrada en posició fetal. Un sacrifici. L’explicació del “Museo Santuarios Andinos” i la de la guia a qui també has de propinar, ens ven la mort de la noia com un ritual místic, d’entrega voluntària i sense patiment, una certa justificació del que és sens dubte un sacrifici inca, un esforç més, reiterat al llarg d’aquest dies per terres andines de presentar als inques com una civilització assimiladora, gairebé pacífica, en plena harmonia amb la naturalesa i els pobles de l’entorn, només trencada per la conquesta espanyola. Una mitja veritat, creiem. Parlar d’Arequipa també es parlar de terratrèmols i de la tenaç reconstrucció que ha anat configurant la ciutat i un dels seus edificis històrics més preuats, el Monestir de Santa Catalina.

Monestir de Sta. Catalina

Monestir de Sta. Catalina

Spain?  No, Arequipa

Spain? No, Arequipa

Fundat el 1579, és una ciutat emmurallada dins la pròpia ciutat, un convent que no va ser obert al públic fins el 1970, i un espai auster amb colors vius i racons encantadors on les monges dedicaven (i dediquen) les seves vides al retir espiritual. Alguns des seus carrers porten el nom de ciutats espanyoles i és que passejar per aquest monestir suposa un cert viatge en el temps i en l’imaginari de l’Espanya dels conquistadors i de les missions evangelitzadores. Visitar de nit el monestir sembla que augmenta la mística del lloc, a la propera.

P1060807

De cal teiatru...

De cal teiatru…

A Arequipa però no veníem a veure el monestir, grata sorpresa, sinó que havia de ser punt de partida per emprendre un trekking al Cañón del Colca, el segon més profund del món, i peregrinar a la Cruz del Cóndor, activitat “obligada” i que a més de ser una mirador espectacular també és un dels llocs més reconeguts per observar el vol d’aquestes immenses aus, icones de la cultura andina. Potser poc convençuts per la logística que suposaven els tres dies d’excursió (9 hores d’anada i 9 de tornada en un bus atrotinat…), potser conscienciats per la idea de controlar el pressupost (aquí també tocava pagar un Boleto turístico per gringos… prou!), i probablement desencantats per alguns comentaris i cròniques d’altres viatgers, finalment decidim que no visitarem el Colca i que esperarem que els paisatges que ens depara el viatge en les properes setmanes ens oferiran el vol del còndor sense fer cua en un mirador.

La primera alpaca (falsa) que veiem

La primera alpaca (falsa) que veiem

Així doncs a Arequipa hi vam dedicar tres dies, ens vam estar en un hostal molt cuco per tan sols 40 Soles (uns 9 Euros l’habitació amb el ja clàssic esmorzar continental de pa, mantega, melmelada, suc i te) des d’on fèiem les nostres incursions a la ciutat. Per conèixer-la millor vam optar per un tour gratuït (la noia es va guanyar una bona propina) organitzat per estudiants de turisme de la universitat. El recorregut d’unes dues hores per la ciutat et mostra racons on nosaltres no hi haguéssim anat a parar pas, i és una bona introducció a la cultura arequipeña.

També vam tenir l’oportunitat de conèixer a en Johnny Lo i la seva esposa, una parella de Hong Kong molt agradable i amb qui ens encantaria retrobar-nos en terres asiàtiques!

Amb el Johny Lo i la companya vam tornar a coincidir a l'hostal, casualitats...

Amb el Johny Lo i la companya vam tornar a coincidir a l’hostal, casualitats…

Tocava deixar Arequipa i fer camí a Puno, última ciutat peruana del nostre viatge, amb l’única atracció de ser el port des d’on conèixer la part oest del Llac Titicaca. Des de Puno veus el mar, bé, no és el mar, és un immens llac que es troba a més de 3000 metres d’alçada el qual el 60% pertany al Perú i el 40% a Bolívia, o era al revés…? A  Puno ens va diluviar! I es clar, si a aquesta alçada plou vol dir que segurament acabarà nevant, així que molls però satisfets per la pizza del sopar veiem racons amb neu sobre cotxes i furgonetes.

A Puno vam passar la nit en una habitació de 4 sols però que no es va omplir, vam triumfar! Ens encanten els esmorzars i aquest cal mencionar-lo perquè era buffet i podies menjar de tot; fruita, iogurt, cereals, , cafè, ous remenats, sandwich de palta (alvocat)… Calia aprofitar-ho!. A Puno en sí no hi ha res a fer, la gent hi va per entrar al Llac i passar alguna nit a alguna de les illes, que com no podia ser d’altra manera és el que vam fer nosaltres. Ben d’hora al matí ens vam plantar al port i vam comprar uns bitllets fins a l’Illa d’Amanantí passant per una de les illes flotants d’Uros. En aquestes illes hi viuen unes 6 famílies, cada una a la seva pròpia casa i tot i que abans vivien de la pesca ara viuen del turisme i dels passejos en barca de totora que fem tots els qui hi anem a petar. La totora és una planta aquàtica que creix abundantment al llac i amb que tradicionalment aquests pobles construïen les seves illes flotants, les seves cases i les seves barques. La visita és interessant però no podem evitar sentir una certa falsedat en tota la moguda; el passeig en barca és curt, l’illa flotant més que flotar sembla tocar terra sense problemes, posem en dubte que en aquelles illes hi visquin més de dos famílies i, finalment, les paradetes per comprar souvenirs suposadament fets a mà no triguen a aparèixer i ens fan sentir hombre-blanco-con-dólares.

Arribem a l'illa flotant d'Uros

Arribem a l’illa flotant d’Uros

Ens expliquen com construeixen les illes

Ens expliquen com construeixen les illes

Jugant a cuit i amagar amb els turistes

Jugant a cuit i amagar amb els turistes

Buscant una mica d'espai en aquesta illa

Buscant una mica d’espai en aquesta illa

Remant  a la manera tradicional

Remant a la manera tradicional

L'Aitor aprofita sempre que pot per parlar amb els locals

L’Aitor aprofita sempre que pot per parlar amb els locals

A cada casa hi viu una família sencera

A cada casa hi viu una família sencera

Las cholitas

Las cholitas

La visita segueix fins a l’illa Amanantí on el capità del vaixell ens presenta a la seva filla, l’Amanda, la qual ens guiarà fins a casa seva on hi dinarem, soparem i hi passarem la nit. L’illa és molt rural i no hi ha vehicles a motor, el qual dóna una tranquil·litat que apreciem al moment. En el trajecte coneixem en Jerome i l’Anne-Laure, una parella de francesos molt maca amb qui compartim l’estada a l’illa, i que ens expliquen que han deixat feines per viatjar per una llarga temporada, així que és impossible que no congeniem al moment i compartim moltes reflexions i inquietuds. És curiós perquè des de llavors ens els hem anat trobant de forma inesperada, de nou a Puno, Copacabana, l’Illa del Sol i La Paz! Casualitats de la vida? No ho creiem.

Per la tarda ens enfilem muntanya amunt per visitar les runes de l’illa, centres de culte a la Pachamama i el Pachatata, que malgrat ser modestes ens ofereixen unes vistes de l’illa i del Llac Titicaca impressionants. Com no podia ser d’una altra manera de camí ens creuem amb desenes de dones que venen artesania i uns quants nens que ens venen braçalets, hi conversem i els fem veure que no comprarem “deberíais estar jugando…”.

Sortirem volant...

Sortirem volant…

Comprovant l'estabilitat de le pedres...

Comprovant l’estabilitat de le pedres…

El sol cau a Amanatí

El sol cau a Amanatí

I al vespre… ens disfressem! Sí sí, ens adaptem i ens vestim amb les típiques robes peruanes que ens dóna l’Amanda, el pla lúdico-festiu és assistir al ball del poble on un grup tocarà música tradicional i els guiris ballarem amb els i les locals. Els amics francesos es veuen forçats a declinar l’oferta de ball i ens deixen sols amb les disfresses i les danses. La moguda no deixa de ser pintoresca, una posada en escena per distreure’ns a turistes i viatgers, però nosaltres com la resta complim amb els protocols, ens vestim amb poncho i faldilles i disfrutem una estona de la festeta.

Vestits tradicionals pel ball de nit del poble

Vestits tradicionals pel ball de nit del poble

L’endemà passem per l’illa de Taquile per fer una volteta abans d’emprendre la tornada a Puno, un passeig agradable per acomiadar-nos per primera i no última vegada dels companys francesos, comentar els plans immediats i valorar l’estona passada a Amanantí.

La família del capità ens ve a despedir al port

La família del capità ens ve a despedir al port

Amb el Jeroen i l'Anne-Laure a Taquile

Amb el Jeroen i l’Anne-Laure a Taquile

L’última nit a Puno és també l’última nit al Perú, país del que tenim unes quantes coses més a dir, el bus del matí ens creuarà la frontera i ens deixarà a Copacabana, que sona a Brasil però és Bolívia, i té platja però no en un mar sinó en un llac.

Advertisements

6 responses to “Del blanc d’Arequipa al blau del Titicaca

    • A vegades ens costa trobar el temps per escriure perquè cada dia és diferent i vivim tantes coses que ens és molt difícil plasmar-ho tot perquè ho visqueu amb nosaltres, però a poc a poc completarem els nostres relats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s