La Paz sobre rodes

El bus Puno-Copacabana s’atura a Yunguyo per creuar la frontera entre el Perú i la Bolívia. A priori és un mer tràmit d’ensenyar la Tarjeta Andina (te la entreguen els peruans al entrar al seu país) i obtenir un parell de segells, però és la primera frontera que creuem per terra i els dos estem expectants, però no prou! En el moment d’entregar el ditxós paperet que has estat guardant durant tota l’estança a Perú el funcionari et fa una brometa fàcil sobre el Barça i Barcelona… i zas! Ja te l’han fotut, el paperet que t’ha de tornar segellat no te’l torna però tu no te n’adones “Señor que en la otra ventanita no me lo han dado…” “No puede ser, lo habrá perdido” “Pero si sólo he cruzado la calle, imposible…”, “Pues tendrá que abonar 20 soles” , o sigui uns 5€ que es repartiran entre els dos funcionaris… I pagant St. Pere canta… Si a això li sumes que just entrar a Copacabana, encara a dalt  del bus, puja un paio sense identificar i ens reclama a tots els guiris 1 Boliviano (moneda de Bolívia) per entrar a la ciutat… doncs l’entrada a Bolívia és estel·lar i ja posem una creueta als bolivians abans de conèixer-los. La lliçó està apresa, a les fronteres atenció màxima i poca conyeta!

Copacabana és un poblet tranquil a aigües del Llac Titicaca clarament alterat per la presència del turisme de motxilla, té un carrer ple de restaurants, locals per canviar moneda, botigues amb més jerseis i gorros d’alpaca (o no) i desemboca en una platja a peus del llac. Té una catedral que no fa mal visitar i és en definitiva un lloc on descansar i on planificar els propers dies a Bolívia.  És també la base des d’on visitar la Isla del Sol, illa sagrada pels pobles inques, aimaras i els que els van precedir. Com era d’esperar ens trobem a la parella francesa i quedem sense quedar a l’illa del Sol on efectivament ens tornem a trobar.

En temporada alta potser són un èxit, però ara...

En temporada alta potser són un èxit, però ara…

A l’Illa del Sol hi arribem fent tres hores de barca molt lenta però que serveixen perquè l’Aitor faci país parlant de Catalunya i la pèrfida Espanya amb un alemany de 22 anys interessat en el tema. Ja tenim un convençut més a la causa, i és que segons ell mateix explica ja havia parlat del tema amb altres viatgers catalans molt convençuts.

La idea és travessar l’illa de punta a punta tot veient els principals punts d’interès; la taula de sacrificis (més sacrificis inques?), la pedra sagrada,  el Chinkana (o laberint) , i el “museu” que “custodia” els objectes trobats per l’arqueologia subaquàtica. La visita és interessant més per les sensacionals vistes que hi ha del Llac Titicaca i per l’ambient d’illa paradisíaca mediterrània que pels espais històrics. Alguns punts d’interès i algunes explicacions s’aguanten amb pinces però nosaltres deixem fer, què més dona que nosaltres no veiem pumes, còndors i serps a qualsevol racó o forat de roca…? Llegendes, mites i tradicions n’hi ha a tot arreu i aquí també.

Comencem l'ascens a l'illa del Sol

Comencem l’ascens a l’illa del Sol

Nens jugant a l'illa del Sol

Nens jugant a l’illa del Sol

P1070058

El llac Titica amb els Andes al fons

El llac Titica amb els Andes al fons

Per la calor i la son l’Èlia tenia un dia una mica fluix… però vam aconseguir fer les 4 hores de caminada, pagant els peatges pertinents (sí, hi ha peatges per travessar l’illa caminant… “para la escuela i la conservación del camino…” diuen, aha, d’acord) i gaudir d’unes vistes fantàstiques de la part boliviana del llac.

Trànsit pels camins de l'illa

Trànsit pels camins de l’illa

Per fi veiem una alpaca!

Per fi veiem una alpaca!

Això sembla la muralla xina!

Això sembla la muralla xina!

Les vistes són impressionants

Les vistes són impressionants

Antiga taula de sacrificis

Antiga taula de sacrificis

Les guies de viatge són una gran ajuda per moure’t en un país o ciutat nova i desconeguda, però també tenen el defecte d’inculcar-te prejudicis o bondats abans que les descobreixis per la teva pròpia experiència. La ciutat de La Paz n’és un bon exemple. Havent llegit les recomanacions de seguretat que fa la Lonely Planet començàvem a dubtar sobre la idoneïtat de passar-hi uns dies, inclús de fer-hi nit. Calia vigilar amb els petits robatoris, els atacs amb sprays de pebre per distracció, els atacs violents, i sobretot evitar agafar microbusos col·lectius i taxis sense servei de ràdio pel perill real i habitual de patir un segrest exprés…! Amb aquest panorama hi havia poques ganes de trepitjar La Paz però no podíem espantar-nos tant aviat , no? Calia conèixer la ciutat, caminar els carrers i mirar d’entendre una mica el país des de la seva capital econòmica, no política. A més, és el punt de partida perfecte per jugar-nos la vida baixant en BTT la tristament famosa World’s most dangerous road (la carretera més perillosa del món o la carretera de la mort).

La Paz enfilant-se per la vall amb l'Evo controlant-ho tot

La Paz enfilant-se per la vall amb l’Evo controlant-ho tot

Instal·lats en un hostal de backpackers no molt lluny de la terminal d’autobusos vam sortir decidits a explorar una mica la ciutat, sempre a l’aguaït del que passava al nostre voltant però confiats que no tenia perquè passar res. Vam evitar agafar taxis, no ens calien, i vam evitar sortir carregats de diners, targetes o coses de valor. El primer dia vam fer una esgotadora volta per la ciutat, a La Paz no hi ha terme mig, o puges o baixes i a 3650m cansa de nassos! Vam fer el xafarder pel Mercado de la Brujería, on ens diuen que ja no hi ha tanta bruixeria com en altres temps, actualment és un carrer ple de botiguetes on et venen remeis, plantes i tot tipus d’ofrenes per la Pachamama. Fins i tot vam esperar 15 minuts a que un bruixot que llegeix el futur mitjançant fulles de coca acabés la sessió amb una cholita d’edat avançada… però la cosa no acabava mai i ens vam quedar sense lectura esotèrica. La passejada no podia ometre els carrers cèntrics, l’Església de Sant Francesc i el Mercat de la Lanza.

La bonica Calle Jaén

La bonica Calle Jaén

Forn de pa al mig del carrer

Forn de pa al mig del carrer

Fetos de llames com a ofrenes a la Pachamama (mare terra)

Fetos de llames com a ofrenes a la Pachamama (mare terra)

També volem destacar el Carrer Jaén, un petit i encantador carrer d’estil colonial on hi ha 4 petits museus que pots visitar pel preu mòdic de 10 bolivianos (1 Euro), interessants per entendre l’origen de les cholitas (aquestes dones indígenes amb llargues trenes, vestides amb faldilla, barret i altres complements), i per conèixer el trauma històric que pateix l’estat plurinacional bolivià d’ençà de la derrota a la guerra del pacífic amb Xile i el Perú, derrota que deixà a Bolívia sense accés a l’oceà (vaya vaya aquí no hay playa). En aquest carrer vam descobrir un petit tros de cel al Etno Café, un bar amb taules i cadires de fusta, amb espelmes i una música exquisida, on per uns pocs bolivianos pots sopar exquisidament.

L’autèntica aventura no estava als carrers de La Paz sinó a la Carretera más peligrosa del mundo , nom que s’ha guanyat l’antiga carretera que connecta La Paz amb la regió del nordest dels Yungas, i amb raons. Abans de la construcció de la nova carretera els accidents i les morts eren quelcom habitual, hi solien morir unes 400 persones anualment, normalment estimbats a causa de la boira o per trobades inesperades amb altres vehicles. Ara només hi moren estrangers que fent el guiri decideixen contractar un tour per baixar els 60 quilòmetres de carretera muntats en una bicicleta de muntanya, confiant en la mecànica del frens i en l’autocontrol. Això és el que volíem, de fet ho volia més l’Èlia que jo però vaig ser seduït una vegada més. Ja abans de marxar varia gent ens havia recomanat fer la baixada, així que va faltar que els noruecs amb els que vam fer el trekking al Machu Picchu ens ho recomanessin també perquè ens decidim definitivament. Ens vam informar per internet per saber més de la perillositat real del tema i quines companyies eren les més recomanables, així que només va faltar preguntar a tres agències per percebre clarament certa professionalitat i que els riscos només depenien d’un mateix i de la “flipamenta” sobre la bici. Així que l’endemà ben d’hora una furgo de www.prodownhill.com ens passa a buscar per l’hostal amb 4 integrants més del grup; 2 xilens que només veure’ls-hi la cara ja feien cara de flipatus màximus, un americà d’Ohio (posar accent nasal) que tres quarts del mateix i una noia txeca inquietant.

Després d’una estona de furgo ens plantem a La Cumbre, el lloc des d’on iniciarem les 4 hores de baixada reals. Ens equipem amb cascos, genolleres, colzeres, pantalons i jaqueta i provem una estona les bicis pel pla. Seguidament el guia ens explica tot el recorregut, la dinàmica de la baixada i els consells per gaudir de l’aventura sense perill. Evidentment, quan acaba de fer l’explicació en castellà i inicia la versió anglesa per l’americà i la txeca, els xilens opten per seguir tastant les bicis i quasi guanyar-se el primer premi al mecu més gran i anticipat del dia… en fi, es veia a venir… L’Aitor i jo ens traguem l’explicació en castellà i anglès per si de cas se’ns escapa algo… haha.

Preparats i equipats!

Preparats i equipats!

Millor no mirar amunt i no pas avall

Millor mirar amunt i no pas avall

Xops, però l'adrenalina ho cura tot

Xops, però l’adrenalina ho cura tot

Els primers 30’ per carretera asfaltada resulten infernals… comença a ploure i hi ha boira per tot arreu, la pluja sobre les ulleres no ens deixa veure i si ens les traiem l’aigua que esquitxa la roda ens pica els ulls… Així que en 30’ estem xops com polls i morts de fred, ni la “xocolata calenta” (Nesquick amb aigua) de la primera parada ens està bé. Per sort, la boira se’n va i deixa de ploure, perfecte perquè ara sí que ja comencem el tram famós de la carretera de la mort.

La carretera de la muerte

La carretera de la muerte

La creu ens recorda que hem de vigilar...

Travessem cascades

Travessem cascades

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La carretera impressiona

La carretera impressiona

La carretera és una pista de sorra d’entre 4 i 6 metres d’amplada depenent del tram, realment als trams estrets amb el precipici al costat fan vertigen i el millor és concentrar-se en mirar la pista, però hi ha altres trams que hi ha força vegetació al costat i que són més amples, o sigui que  podríem dir que depèn completament de tu jugar-te-la o no. Tot i així cal dir que, el dia abans tots havíem visualitzat la manera de tirar-nos de la bici en cas extrem… hehe, i evidentment, un dels xilens va haver de posar-ho en pràctica, si és que ho vèiem a venir… Al cap de pocs minuts d’haver començat el descens, l’Aitor i jo que tanquem el grup arribem a una corba i veiem que està tothom parat, un dels xilens amb força cara de preocupat i mirant barranc avall. Nosaltres que li seguim la mirada i veiem la bici allà baix!!!! Flipem, “¿¿¿¿pero qué ha pasado???” “La curva… Se me ha descontrolado la bici y me he tenido que tirar”. Encara al·lucinem. Total que el xaval que ens seguia a darrera amb la furgo ha de fer el seu paper i treure cordes per poder baixar pel barranc i recuperar la bici. Just en aquell punt hi havia bastant vegetació, però mai sabrem si hagués aguantat el pes totxo del xilè… Va ser un bon avís per a tots!

Ehem... d'un pèl...

Ehem… d’un pèl…

Rescatant la bici

Rescatant la bici

De fet, per tot el trajecte et vas trobant creus i plaques en record a antigues víctimes, algunes d’elles per imprudències en bici, els guies ja s’encarreguen de fer-t’ho saber… I ens queda marcada la història de la noia japonesa, que tres anys enrere es va matar caient 150 metres avall al no prendre bé una corba tancada; havia disfrutat tant la primera baixada que va voler repetir un segon dia i… Allá dónde fueres feliz no debieres volver

Total, que després de 4 hores de baixada, tots suats, bruts de fang fins dalt i vius, reposem forces a la piscina d’un hotelet enmig de la selva menjant tot el que podem del seu buffet lliure. Una aventura plena d’adrenalina i esforç, amb vistes espectaculars, i amb una tornada a La Paz en furgoneta i de nit gairebé igual de perillosa!

Encara amb forces

Encara amb forces

Exquisit relax final

Exquisit relax final

Anuncis

5 responses to “La Paz sobre rodes

  1. ¡¡¡¡¡¡¡UHHHHH!!!!!!! He disfrutado mucho con vuestra narración del “memorable” recorrido por la carretera de la muerte. Fantástico y alucinante a la vez.

  2. Sort que ja heu fet la carretera de la mort quan jo m’he assabentat perque penso que ha estat un trajecte força perillós, però segur que ha valgut la pena

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s