Carrers colonials i mines polsegoses

Decidim abandonar La Paz i moure’ns cap al sud de Bolívia, allà ens espera Sucre, la capital política i històrica boliviana, escenari de la declaració d’independència l’any 1825 i que deu el seu nom al General Sucre.  Hi vam arribar amb l’expectativa de veure “la ciudad linda de Bolívia” i estar-nos-hi uns pocs dies, els justos per descansar i poder seguir Bolívia avall, però com qui no vol la cosa i gairebé sense adonar-nos-en ens hi vam quedar 5 dies. Hi va ajudar força que trobéssim un bon hostal, seria la perfecta definició d’hostal de backpackers “currat” perquè tenia tot allò que un viatger de motxilla necessita; habitacions compartides econòmiques amb les seves lliteres de fusta i el seu llum i endolls individuals, uns armariets amb clau de la mida de la motxilla per deixar-hi les coses de valor, connexió wifi digna, esmorzar complet i variat inclòs en el preu (important), sofàs pels passadissos i un bon jardí amb taules, sofàs i cadires que reposen sota una morera per poder relaxar-se i conèixer i compartir experiències i consells amb altres viatgers, exquisit. Amb aquest panorama era difícil marxar en dos dies, així que vam decidir fer unes vacances de les vacances i descansar, menjar, dormir i fer blog.

Dormint en dormitoris compartits, com als vells temps a  l'escola

Dormint en dormitoris compartits, com als vells temps a l’escola

El centre de Sucre és agradable i bonic, cases amb façanes blanques i amb boniques teulades. Els carrers tenen voreres (excepte el del nostre hostal…) i s’hi pot caminar tranquil·lament, no és una ciutat caòtica, els cotxes circulen amb normalitat, sense pitades constants i inexplicables, hi ha semàfors que es respecten i guàrdies urbans que posen ordre quan cal. La ciutat maca sembla també la més adinerada, cotxes i motos importats i moltes caixes i bancs arreu; hi ha peles i es nota. Tot plegat dona una impressió de ciutat benestant, un contrast amb el poquet que hem conegut de La Paz, potser per això hi ha tant turista que tria Sucre com el millor destí a Bolívia per passar-hi una temporada prenent classes d’español i convivint amb altres viatgers fent vida als hostals.  Allà vam conèixer l’Èric, un noi que vivia a Suïssa, de pare Peruà i que fa 15 mesos que viatja pel món, sol, en bici i tenda de campanya. Al costat de gent així veus que el que tu estàs fent és com menjar pipes…

Una bona escapadeta a Sucre és fer la visita al cementiri de la ciutat, el tercer cementiri més important de Sud- Amèrica, i la veritat és que ens va agradar, un cementiri pot tenir encant o no i aquest en té. Els carrers són grans, hi ha xiprers per tot arreu, molts mausoleus i tot està força cuidat, de fet, part d’aquesta cura és gràcies als nanos, sí, és estrany que per un cementiri s’hi vegin tants nens, i menys treballant; uns s’ofereixen com a guia al turista  i uns altres s’ofereixen als locals per enfilar-se amb una escala fins al nínxol del difunt per netejar-los o posar-hi flors. S’hi t’hi passeges i observes una mica també trobes persones de força edat que resen a un difunt en concret sota la petició d’un familiar.

Els nens s'ofereixen per netejar les tombes més altes

Els nens s’ofereixen per netejar les tombes més altes

P1070182

P1070189

2013-11-30 11.10.04

Els dies a Sucre van ser relaxats i vam sentir-nos més viatgers que turistes, (després de quasi 2 mesos sembla inevitable), sense presses per veure, fer o marxar, simplement deixar-nos portar per la dinàmica del lloc, és així com vam gaudir d’una tarda en concret, passejant pel Barrio de la Recoleta i veient els nanos jugar futbol al carrer, caminant per carrers blancs i estrets que semblen els d’un poble espanyol típic, i acabant al mercat local on estàs al cor de la poble i tot és més autèntic, per comprar uns alvocats, uns tomàquets, un tros de formatge, uns pans i unes pomes amb la idea de sopar uns sandwichs a l’hostal.

L'església de la Recoleta

L’església de la Recoleta

Barri de La Recoleta

Barri de La Recoleta

P1070162

P1070156

Aquí sí que molen les xips!

Aquí sí que molen les xips!

Mentre fèiem el sopar vam veure com l’Èric i dos nois més s’equipaven per anar a córrer una cursa i parlant parlant vam acabar decidint que aniríem a veure el tret de sortida a la plaça principal de Sucre. L’esport no sembla ser una de les majors aficions dels bolivians, tampoc dels peruans, i no ens va sorprendre que la cursa aplegués tan sols a poc més de 80 corredors (60 dels quals estrangers), xifra inimaginable a qualsevol cursa popular de qualsevol petita ciutat catalana. La cursa va esdevenir el tret de sortida i l’inici espectacular de les festes de Nadal de la ciutat; més de 10 minuts de petards al tret de sortida de la cursa (amb la fumarada que comporta… els corredors quasi no veien per on anaven), música orquestral i encesa massiva de totes les llums de Nadal de la plaça. Un xou considerable i que cap dels estrangers que pul·lulàvem per allà esperàvem!

Recuperats de l’estupor de tant fum i soroll i mirar més al cel que als corredors vam anar a l’Amsterdam café, regentat como no podia ser d’una altra manera per un holandès, cafè on cada dia pots disfrutar de la projecció d’una pel·lícula diferent per 15 bolivianos (1,5E). Aquell vespre projectaven “The Devil’s Miner” i ens interessava la pel·lícula perquè Potosí i les seves històriques mines eren el proper destí en el nostre viatge, crèiem que el documental podria ser una bona introducció al què ens trobaríem. “The Devil’s Miner” és una pel·lícula-documental dirigida per un alemany que inquiet per la situació dels nens que treballen a les mines de Potosí decideix plasmar, ni més ni menys, que la vida de dos germans miners de 12 i 14 anys. El documental ens va deixar tocats i preocupats per com deurien haver seguit les seves vides, doncs ja feia deu anys del seu testimoni, i també ens va fer reflexionar sobre la miserable situació  i la sensació d’injustícia: Que injust és el món (seguit de) Hem de fer alguna cosa! No pot ser que nens hagin de portar un sou a casa treballant a les mines. Un nen no ha de comptar les explosions que sent per saber si tot ha rutllat com havia d’anar, un nen no ha de tenir por de morir aixafat per la muntanya, un nen no ha de menjar fulles de coca per poder aguantar l’esforç a tanta alçada ni enganyar la gana, un nen no ha de saber que si segueix treballant durant anys acabarà morint abans dels 40 per una silicosi que li farà escopir sang per culpa de la pols empassada durant anys, un nen no ha de creure en un dimoni per assegurar-se l’existència.

"The Devils Miner"

Amb aquest sentiment ens vam plantar a la ciutat de Potosí, a 4000 metres sobre el nivell del mar, i amb alguns problemes per respirar i pensar amb normalitat. Potser per això vam triar el pitjor hostal amb el pitjor llit de tot el viatge! dur com el ferro (mai més ben dit), amb 4 mantes (de les de iaia) que no et deixaven ni respirar del que pesaven, sense esmorzar inclòs, ni paper d’WC al lavabo… molt mal treballat per part nostra. Així que vam fer una nit i adiós muy buenas. Però per sort el record que ens enduem de Potosí també n’és un altre; al vespre vam coincidir en un restaurant vegetarià amb l’Alexander i la Yekaterina, una jove parella berlinesa que els dies abans a Sucre ens havíem creuat fins a 6 vegades! El món dels viatgers a vegades es fa petit petit i previsible i acabes coincidint arreu. Era inevitable que, sense haver-hi parlat mai, acabéssim compartint taula i sopant junts, parlant del clàssic tema Catalunya-Espanya i de les seves vivències sobre l’alemanya de l’est i la caiguda del mur de Berlín, ja que ells ho van viure des del cantó comunista. Ens vam explicar els plans de viatge i vam fer-nos un tast de les nostres vides mentre devoràvem una molt bona hamburguesa de llenties. Una molt bona vetllada amb una parella maquíssima amb qui intercanviem e-mails i prometem visitar-nos en un futur com si d’amics de sempre ens tractéssim. Esperem poder complir-ho.

I també recordarem les mines, evidentment, encara amb l’ai al cor anem a una agència formada per ex-miners, Big Deal, intentant aportar el nostre petit gra de sorra i fomentar més el turisme que la mineria. Per donar-se credibilitat ens ensenyen fotos d’ells quan eren petits treballant a les mines i ens mostren en un mapa l’excursió que farem per dins dels laberints del Cerro Rico, molt diferent a la proposta que presenten la resta d’agències ja que nosaltres el travessarem literalment d’un costat a l’altre.

Màquines que extreuen la plata de la pedra

Màquines que extreuen la plata de la pedra

Per evitar intoxicar-nos cal tapar-nos amb un mocador

Per evitar intoxicar-nos cal tapar-nos amb un mocador

Després d’equipar-nos amb el casc, el mocador, la roba i el petate, la primera parada és un taller on tracten els minerals extrets per després exportar-los a la resta del món; zinc i plata principalment. Després ens dirigim al Cerro Rico o “la muntanya que menja homes”, el nom se l’ha guanyat després d’haver pres la vida a més de 8 milions de persones des dels seus inicis, la majoria d’ells indis que en l’època de la colonització hi treballaven com a esclaus per als espanyols servint a La Mita. Aquestes són les famoses i històriques mines de Potosí, explotades pels espanyols des dels temps de la conquesta i que serviren per finançar les aventures de la corona espanyola arreu d’Europa. Ja fa molts anys que les mines van deixar de ser les més riques del món, tot i així ens diuen que actualment hi treballen uns 10000 miners, aproximadament uns 200 nens, i que hi ha unes 108 entrades a les mines, el que converteix la muntanya en un enorme formatge Gruyere.

Les mines del Cerro Rico estan a més de 4000 metres d’alçada, els túnels són estrets, hi ha pols, humitat, són fosques… o sigui, no són aptes per a claustrofòbics, ni asmàtics… així que sota recomanacions del guia del grup feia estona que l’Aitor i jo mastegàvem fulles de coca, de fet no es masteguen, te les poses en un costat de la boca sense la tija principal i deixes que faci el seu efecte durant 3-4 hores. No les has de mastegar ni remenar-les massa amb la llengua perquè te la deixen tota adormida, una sensació semblant a l’anestèsia, però parlem una mica més de la fulla de coca. La planta de coca ha estat declarada patrimoni natural de Bolívia i Perú i la seva producció està regulada, a priori, per a cobrir la demanda de consum i evitar que hi hagi excedent per a la producció i tràfic de cocaïna. Podeu imaginar-vos doncs que és habitual trobar fulles de coca a la venda en qualsevol paradeta de mercat, així com veure camperols, conductors, o qui sigui amb una bola enorme de pasta de fulla de coca a la boca. Se’ns diu que no genera cap tipus d’addicció però deixeu que ho posem en dubte després de veure mooolta gent amb les dents destrossades i amb pinta d’haver perdut el control sobre el tema…

Amb el guia. Darrera es veu El Cerro Rico

Amb el guia. Darrera es veu El Cerro Rico

Mastegant fulles de coca abans de treballar

Mastegant fulles de coca abans de treballar

Tornem a Cerro Rico. Entrem a les mines seguint un rail de vagoneta i fent xip xap, i al poc una noia del grup s’adona que no pot amb la claustrofòbia, la foscor i la calor… i decideix tornar enrere acompanyada de la segona guia. El primer que et pregunten a l’agència és si pateixes claustrofòbia, asma o algun altre problema, si ho tens clar respons que no però és evident que fins que no ets a dins no saps ben bé com reaccionaràs. Nosaltres ho vam portar força bé, compara’t amb els Túnels de Cuchi de Vietnam allò era una mansió, tot i així no podem dir que ens trobéssim còmodes voltant durant dues hores per túnels estrets, foscos i plens de pols.

Sort de les botes d'aigua!

Sort de les botes d’aigua!

Ambient carregat carregat

Ambient carregat carregat

Al·lucinem amb tot

Al·lucinem amb tot

Durant la caminada per les mines el guia ens anava explicant els tipus de materials que extreuen i les diferents tasques i categories dels miners, havíem d’estar atents i junts perquè si el guia sentia el soroll de vagoneta ens havíem d’apartar ràpidament. Evidentment ens vam trobar miners treballant, ells aprofitaven per preguntar-nos d’on érem i què fèiem, descansar una mica i a canvi nosaltres els hi donàvem fulles de coca i beguda que havíem comprat al mercat prèviament. Ja ven entrats a les entranyes del Cerro Rico una noia alemana del grup va començar a mostrar-se tensa, de fet li va començar a agafar una mena d’atac de claustrofòbia perquè estava molt nerviosa i deia que volia sortir ja. Però estàvem a mig camí, havíem travessat túnels, pujat escales i ja no hi havia ningú més que la pogués acompanyar enrere perquè sinó havíem de sortir tots… Així que l’Aitor i jo vam provar de calmar-la, li vam recomanar que begués una mica d’aigua i que prengués una quantes fulles de coca que encara ens quedaven… i voilà, al cap de pocs minuts recuperada, gairebé eufòrica i preparada per superar l’alçada i la sensació de claustrofòbia del lloc. Gairebé un miracle!

Del sostre ens apareix un miner que ens pregunta d'on som

Del sostre ens apareix un miner que ens pregunta d’on som

Amb la dinamita preparada!

Amb la dinamita preparada!

Fent forats manualment per posar-hi la dinamita

Fent forats manualment per posar-hi la dinamita

Menjant fulles de coca

Menjant fulles de coca

El final de la vista ens duia  a veure el Tio. El Tio és una mena de divinitat d’aspecte demoníac a qui veneren els treballadors a dins la mina, només a dins la mina, cada matí abans de començar la feina es dirigeixen al Tio (cada mina té el seu) i li fan ofrenes perquè els ajudi a trobar bones betes de mineral i, sobretot, els protegeixi de col·lapses, explosions i altres accidents. Sembla ser que el nom de Tio té l’origen en la paraula Dios importada pels conquistadors. La població de llengua Quechua va incorporar aquesta paraula però adaptant-la al seu alfabet on no existia la lletra D, per això en comptes de Dios li deien Tio(s).

Trobem al Tio ple d'ofrenes (i molt content...)

Trobem al Tio ple d’ofrenes (i molt content…)

Nosaltres no podíem ser menys i abans d’acabar la visita dediquem un temps a venerar el Tio, ofrenar-lo amb fulles de coca i veure alcohol de 96º en honor seu. Vam sortir de la mina del Rosario, just per l’altre costat del Cerro Rico, després d’haver recorregut 3000m de túnels a més de 4000 metres d’alçada. Quina il·lusió veure la llum del sol! I quina bona experiència!

Aconseguit! Hem travessat el Cerro Rico de punta a punta!

Aconseguit! Hem travessat el Cerro Rico de punta a punta!

Mirades curioses ens esperen a la sortida
Mirades curioses ens esperen a la sortida
Advertisements

2 responses to “Carrers colonials i mines polsegoses

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s