Uyuni, molt més que un salar

Després de la ràpida i intensa visita a Potosí posàvem rumb a Uyuni, estrany poble ubicat entre el desert i l’immens Salar d’Uyuni. El viatge de 6 hores en el modestíssim autobús local va ser calorós i cansat però tot quedava compensat pels magnífics paisatges semi desèrtics, amb llames i vicunyes pasturant arreu, pobles impossibles al mig del no res, i una carretera digne de publicitat de cotxes Audi “t’agrada conduir?” que somniem a recórrer pel nostre compte algun dia en aquesta vida. Arribem a Uyuni per la tarda, gairebé vespre, i el primer que vam fer va ser intentar trobar un tour de 3 dies cap al Salar de Uyuni per l’endemà i així creuar a Chile a través del Desert d’Atacama. Hi arribàvem una mica perduts sense cap hostal reservat ni cap idea aproximada d’on caure  aquella nit, així que vam preguntar a l’altra parella de guiris que com nosaltres havien agafat aquell bus local des de Potosí. Va resultar que amb el Frederic i la Lyn acabaríem compartint el sopar a Uyuni en una de les tantíssimes pizzeries que hi ha a la plaça, el tour al Salar i els següents 3 dies a San Pedro de Atacama, una companyia belga de luxe que esperem tornar-nos a trobar per la Patagonia i potser també per Europa!

Dels tours pel Salar d’Uyuni n’havíem sentit a dir de tot, des de conductors beguts a escassetat de menjar i d’aigua i  grups que havien contractat amb una companyia i després de pagar els havien recol·locat en una altre… Així que des del principi del viatge sempre que coneixíem algú que venia de fer el Salar li preguntàvem per la seva experiència. Potser per això, pel fet que no volíem estar 3 dies de “si el conductor toma o no toma” i perquè parlem castellà, vam acabar negociant en una agència recomanada un molt bon tour de tres dies per un preu raonable, 70 Euros per cap, amb conductor sobri, allotjament digne i menjar suficient.

El dia esperat (un must del viatge) va començar amb una visita a immigració per obtenir el segell de rigor de sortida del país, després i seguint recomanacions d’altres viatgers vam comprar 6L d’aigua (que ens van sobrar) i uns snacks per si de cas al tour ens faltava alguna d’aquestes coses (millor previnguts…). Però no podíem marxar encara, calia omplir el cotxe amb dos persones més per estar al complet, una parella d’última hora i ja tindríem el grup tancat. Finalment dalt del jeep érem; el guia-conductor que d’anglès bàsic en sabia com nosaltres de xinès, el Frederic i la Lyn als quals ens vam comprometre a fer de traductors per no haver de pagar uns 20$ de més per un guia anglès, una parella feta per un holandès i una basca  que des del minut 1 van estar emprenyats, més nosaltres, un bon quadro per passar 3 dies tancats en un jeep fent quilòmetres sense parar.

Però ja ens havien dit que com aquest tour poques coses a la vida i així va ser, malgrat les grans expectatives que portàvem i les fotos que inevitablement havíem vist en altres blogs i webs, ens va encantar…! El tour comença a Uyuni i fa la primera parada al molt fotogènic cementerio de trenes. El cementiri és allà on van deixar literalment abandonades les màquines, els vagons i altres elements ferroviaris que s’usaren fins a finals del segle XIX per connectar Uyuni i Antofagasta (a la costa del pacífic) i afavorir el comerç de minerals com la plata. El declivi de la mineria suposà el declivi de les que foren les primeres vies i trens de Bolívia. Ara resulten un excel·lent escenari per a filmar qualsevol pel·lícula post apocalíptica a l’estil Mad Max, i perquè tots els turistes s’hi passegin i juguin a enfilar-se i gronxar-se pel mig de la ferralla. Entre foto i foto ens retrobem amb en Bruce, el nova zelandès amb qui havíem compartit la pizza tornant del Machu Picchu, un tipus d’allò més entranyable i divertit  per acabar de posar més alegria a aquell cementiri, insuperable.

Jugant pels trens

Jugant pels trens

P1070412

P1070411

Trata de arrancarlo!

P1070405

P1070638

La següent parada va ser en un poblet molt petit on la principal font d’ingrés és la sal del salar, ells la recullen, li treuen l’aigua fent uns monticles, la tracten amb iode per al consum i l’exporten o en el seu defecte fan tot tipus de figuretes i ornaments per vendre al turista. A aquestes alçades la basca i l’holandès ja s’havien servit una “tapeta de morros” i això enraria una mica l’ambient en el grup. Per favor… que són 3 dies junts i tancats, i el lloc cal disfrutar-lo!

El Po de sal

El Pou de sal

Sí, hi som!

Sí, hi som!

Després de dinar i de muntar la paradeta al mig del Salar podíem visitar l’illa Incahuasi, extensió de terra plena de cactus enormes de més de 12 metres d’alçada i espai únic en els 12000m2 d’extensió del Salar, però aquí el que és realment impressionant són les vistes sobre l’immens salar que et rodeja.

Incahuasi, una illa enmig de 12000m quadrats de salar

Incahuasi, una illa enmig de 12000m quadrats de salar

Per si no et senties prou petit enmig del salar...

Per si no et senties prou petit enmig del salar…

P1070565

P1070573

La última parada del dia va ser a la part més blanca del salar, resultava imprescindible no anar amb gorra, ulleres de sol i embetumat de crema fins les celles. Al no haver cap objecte de referència i ser una extensió tan gran era el moment de deixar córrer la imaginació i de començar a fer les classiquíssimes però ineludibles fotografies en perspectiva.. 😀

Equilibris!

Aquesta és la meva!

Aquesta és la meva!

Traga traga...

Traga traga…

Love is in the air

Love is in the air

Beu-me!

Aquella primera nit la vam passar en un hotel de sal, comprovat, les parets eren salades! I com no podia ser d’una altra manera ens vam tornar a trobar amb en Bruce, amb qui l’Aitor, el Frederic i l’holandès Robert van allargar la nit parlant de viatges i fent una mirada al insuperable cel estrellat.

L’endemà ens tocaven unes quantes hores de bots en el jeep per deixar el Salar enrere i passar a la part més desèrtica del tour i potser fins i tot més espectacular. Tothom et parla del salar, però quan comences a recórrer aquests paisatges és impossible que no et fascinin, sembla realment que estiguis en un escenari de qualsevol pel·lícula de ciència ficció i t’imagines a tu fent l’Anakin. Aquell dia vam travessar volcans encara en erupció, llacunes de colors plenes de flamencs , arbres de pedra i formacions rocoses impossibles, solitaris deserts… un espectacle pels ulls immillorable.

P1140337

Des del mirador

P1140389

Arribant a la llacuna

P1070751

Fauna en estat pur

Fent el flamingo

Fent el flamingo

P1070752

Vicunyes pastorant

No ens queda clara la prohibició...

No ens queda clara la prohibició…

L'arbre de pedra

L’arbre de pedra

Contra el vent

Contra el vent

La Laguna Colorada

La Laguna Colorada

La segona nit la vam passar en un hostal bastant precari al mig del no res, els 6 vam dormir en  una mateix habitació dins els nostres sacs i amb la roba tèrmica posada, quina rasca! I quin cel! Hi havia tantes estrelles que no hi vam poder distingir ni les poques que coneixem (més endavant sabrem perquè).

L’endemà ens va tocar llevar-nos ben d’hora (ben d’hora són les 4 de la matinada) per anar a parar al bell mig d’un volcà i veure els guèisers en el moment en que tenen més activitat. Així que vam veure sortir el sol des del jeep i vam passar una albada saltant guèisers amb olor a ous podrits degut al sofre. Bé, de fet va ser l’Aitor el que els va saltar, jo m’ho vaig quedar mirant mentre em recargolava de mal de panxa… aix… Aquestes coses ja ho tenen, un dia et lleves amb mal de panxa no saps perquè i l’endemà ja estàs perfecte.

Terra de geysers

Terra de guèisers

Saltant gèisers

Saltant guèisers

Com que és terra de volcans a part dels guèisers és d’esperar trobar aigües termals per fer-hi un bany, però entre el meu mal de panxa, la poca estona que teníem i la mandra de les 6 del matí…vam optar per mirar-nos-ho. El tema entre en Robert i la Umbelina estava resolt, la bateria de la càmera agonitzant, però encara ens restava una última sorpresa amb la Laguna Verde, una immensa llacuna d’aigua salada i per tant sense flamencs, enmig de volcans. Era el final del tour, quedaven tan sols unes poques hores de carretera i arribaríem a la frontera amb Chile per deixar enrere la terra de Bolívia. De nou creuàvem frontera i canviàvem de país, amb aquell sentiment de certa melancolia pel que havíem viscut i deixat enrere però a la vegada amatents pel que ens esperava en els propers dies, Chile i Argentina a l’horitzó.

La Laguna Verde

La Laguna Verde

Anuncis

14 responses to “Uyuni, molt més que un salar

  1. Un 10 per a aquests fotògrafs. Gaudim molt amb les vostres imatges!!!! I en volem més i més que tenim “mono”!!!!! jeje

  2. Quines fotos més xules!
    La foto de l’Èlia a la via del tren, fent el pi, em recorda les acrobàcias que feia de petita pujant-se sobre el seient de la bici, agafant el manillar amb una mà i intentant fer equilibris a la barra. D’això no et deus enrecordar, oi? Va ser l’etapa que anavem a Segur de Calafell.
    Ptns
    Marigel

    • Això fèia jo? la veritat és que no ho recordo pas…vaya tela… no sé si me’n hauria d’alegrar o no d’aquest síndrome de Peter Pan… suposo que sí;-)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s