Muntanyes de colors a Argentina

Entrem a l’Argentina com no podia ser d’una altra manera, en bus. El mal regust de boca amb què sortíem de San Pedro al no haver pogut ajudar al suec se’ns anava traient a poc a poc a mesura que avançàvem; llames, vicunyes, salars i finalment muntanyes de colors. Quan mig autocar treia les càmeres de fotos per retratar el fantàstic paisatge l’autocar s’aturava per deixar-nos baixar. Primera parada; Purmamarca, un petit poble amb carrers de sorra enmig de cerros de colors, molt autèntic. Però la nostra primera rebuda en un hostal recomanat per la Lonely no va ser tant gratificant, un argentí gros anomenat Bebo que ens demanava la plata abans de veure l’habitació ens acabava fotent fora a insults al veure que al final no ens convencia l’habitació ni la seva insistència per la maleïda plata; “fuera de acá! Vagos de mierda! Que no os vuelva a ver!” i nosaltres flipant i que no sabíem si córrer o protegir-nos li acabem dient quatre coses massa ben dites, això sí, s’ha guanyat una contundent crítica a internet! L’entrada al poble era doncs triomfal, primer hostal i primer boig… Malgrat aquesta espectacular entrada a Purmamarca hi vam fer una amiga, no sabem si per l’energia que despreníem o la qualitat de l’Aitor per atraure els animals se’ns acostà una gossa pastor alemany i ens demanà moixaines. Tantes n’hi vam fer que ens va seguir fins a l’hostal i es va instal·lar a sota el llit amb la intenció de passar-hi la nit, evidentment li vam donar de sopar i la vam deixar dormir a l’habitació amb nosaltres.

La Sasha invaïnt-nos el llit

La Sasha invaïnt-nos el llit

L’endemà la nostra guia perruna ens va acompanyar durant tota l’excursió pel Cerro de los siete colores  i en el nostre passeig pel poble a la cerca d’un bon canvi dolar-peso.

El Cerro de los 7 colores

P1080066

La Sasha ens guia

P1080042

El dia també ens va donar per arribar fins a Tilcara on el principal atractiu és fer  l’excursió a La garganta del diablo des d’on es tenen unes fantàstiques vistes de les muntanyes de colors de la regió i d’unes gorges com sortides dels ràpids de Porta Aventura. Una vegada al fons de les gorges només calia seguir el discret caminet entre el riu i la vora per arribar a una petita cascada, evitant no posar el peu en alguna de les moltes pedres “trampa”. Ho vam aconseguir, pels pèls.

P1080110

P1080115

Arribem a la Garganta del Diablo

P1080132

Fent l’uncharted

P1080137

La següent tirada en bus va ser fins a Salta, una de les principals ciutats del nord d’Argentina i on els últims dies les forces de la llei havien decidit fer vaga com a mesura per pressionar el govern en les seves demandes de millores salarials. Això, amb els temps que corren a Argentina va comportar que molts es llencessin a saquejar i robar botigues, no de menjar, no, d’electrònica, de roba… Així que quan vam arribar tots els policies que vèiem prenent la fresca a cada cantonada en grups de dos o tres no sabíem si estaven de parranda o treballant… Pel que ens comentaven els salteños el dia de la nostra arribada les coses ara ja estaven més tranquiles i no havíem de patir per res, a priori.

A Salta canviem uns quants pesos chilenos i dòlars a una mica millor de preu, voltem la  ciutat i visitem el Museo de Arqueología de Alta Montaña (MAAM) , irresistible recordar els noms dels nostres museus MNAC, MACBA, MUHBA…etc. Al MAAM pots aprendre sobre els inques i la seva cultura, i et pots fer una idea dels inicis de l’arqueologia en alçada, o com combinar arqueologia i alpinisme, el que ha permès troballes tan fantàstiques com las dels Niños del rayo, tres nens inques d’edats compreses entre els 6 i 12 anys que es van trobar momificats per congelació l’any 1999 a la llera del volcà Llullailaco. Com ja havíem vist amb la Juanita, mòmia conservada al museu d’Arequipa, al Perú, aquests són  altres exemples d’ofrenes inques per aplacar als seus deus. És al·lucinant el bon estat de conservació en què es troben, se’ls veu la carn, se’ls hi marquen les arrugues de la pell i de la roba, a la vegada n’hi ha una, la noia, que té la part de la cara malmesa per un llamp que la va colpejar un cop ja sota terra. Posem una foto del Google perquè al museu no te’n deixaven fer.

La niña del rayo

La niña del rayo

A Salta també descobrim el Tango, una nit d’espectacle gratuït al centre de la ciutat  ens deixa bocabadats amb aquesta música tant enèrgica i aquest ball tant apassionat. Així que ens deixem endur i disfrutem tant o més que el nen tuixó que tenim al costat i que no para de zampar crispetes.

Tango a la plaça

Tango a la plaça

Vistes de Salta des de El Cerro San Bernardo

Vistes de Salta des de El Cerro San Bernardo

Catedral de Salta

Catedral de Salta

L’última destinació de la part nord-oest de l’Argentina és Cafayate, però perquè t’entenguin l’has de pronunciar com Cafashate, la pronunciació argentina es deixa notar malgrat que la fisonomia de la gent d’aquí el nord no es diferencia gaire de la del sud de Bolívia. És una bona mostra que Argentina és molt multi ètnica, feta i poblada per gent de molts orígens, de molts pobles indígenes i també de moltes nacions europees.

Cafayate és un poble petit i senzill envoltat de vinyes i bodegues, i és també el punt de partida per explorar els impressionants espais naturals que l’envolten. Un dels motius pels quals la gent fa tres hores de bus des de Salta és per  veure la Quebrada de las conchas, un espai natural dominat per enormes formacions rocoses de mil colors en un entorn semi desèrtic que deixen bocabadat a tothom i t’impulsen a fotografiar aquí i allà. Com hem anat veient durant tot el viatge és molt fàcil que qualsevol li posi nom a  qualsevol roca maca que vegi, així doncs a la Quebrada hi vam poder veure la formació de Los castillos, El fraile, El amfiteatro, una altra Garganta del diablo… bastant impressionant la veritat i encara més al capvespre on el sol aporta la llum necessària per a un final de somni.

"Los Castillos"

“Los Castillos”

P1080283

P1080345

P1080351

P1080348

P1080358

"El amfiteatro"

“El amfiteatro”

P1080374

La garganta del diablo

La garganta del diablo

P1080378

No ens vam poder estar de fer una altre sortida però en solitari, no fos cas que ens ho donessin tot mastegat… així que l’endemà vam llogar (per error) dues bicis a l’hostal i vam emprendre camí enmig de vinyes amb l’objectiu d’arribar a la llera d’un riu i caminar fins a trobar almenys la primera de Las siete cascadas. Diem per error, perquè les bicis eren velles i incòmodes, no tenien marxes i eren de pinyó únic, aquests petits detalls en una pujada considerable plena de grava i pedres fan que maleeixis la recomanació de la noia de l’hostal i  tota la seva família. Després de quasi una hora d’arrossegar literalment la bici arribem al càmping on se suposa que havíem de deixar les bicis, una dona poc feinosa surt de la barraca del davant i ens demana que ens registrem i fem una col·laboració para la conservación y limpieza del camino. Amb la mala llet de la pujada i la idea de que ens intentin treure la pela per tot arreu em surt un; a la vuelta si aún tenemos las bicis colaboramos con lo que quiera. A la tornada teníem les bicis i crec que havíem col·laborat més nosaltres que ells en tota la setmana recollint dues ampolles de plàstic que havíem trobat al mig del camí. ¿Sirve como colaboración para la limpieza del camino? el seu silenci i estupefacció el vam entendre com un .

Malgrat aquests petits detalls l’excursió va ser genial, vam passar el dia fent el cabra pel riu i banyant-nos a les seves gèlides aigües. De les 7 cascades en vam veure tres, i de tornada ens vam creuar amb famílies de cabres (de veritat) senceres, fins i tot vam presenciar el dilema d’una petita cabra que seguint els seus pares no tenia prou coratge per saltar d’una pedra a l’altre del riu. La vam observar durant minuts, ella cridava als pares i els pares ni cas, menjant herba i avançant riu avall. Després de 10’ i de veure que o avançava o allà es quedava va aconseguir passar sucant-se una mica les potes. Moraleja? Cadascú que tregui les seves conclusions.

Fent l'Uncharted...

Fent l’Uncharted…

La cabreta no pot passar...

La cabreta no pot passar…

L’endemà tocava tornar a Salta i passar-hi el temps just per dinar al vegetarià recomanat i aconseguir uns quants pesos més per continuar fent ruta. Ens esperaven 20 hores de bus cama fins a Puerto Iguazú amb parada a Posadas, la part més tropical i selvàtica de l’Argentina.

Advertisements

3 responses to “Muntanyes de colors a Argentina

  1. Uf quanta natura!!!! ben bé que el món és molt gran i molt divers, disfruteu-lo, nosaltres també ho fem gracies a vosaltres.
    Maria

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s