Caminant cap al nou any

A Ushuaia, com dèiem en el post anterior, hi vam passar un dels Nadals més atípics de la nostra vida. Vam viure el 25 de desembre acompanyats per en Gonzalo, el noi uruguaià de qui hem après força sobre Sud Amèrica i Uruguai i hem estat rodejats de viatgers de molts països diferents preparant plats típics nadalencs, hem caminat per la Terra del Foc (Magalhaes la va anomenar així a l’observar els focs dels natius al llarg de tota la costa) i que als argentins agrada anomenar el fin del mundo, hem navegat per aigües més enllà del 50º latitud sud, i passejat per una terra a tant sols 1000 quilòmetres de distància de l’Antàrtida…! Així, una mica desorientats i desconnectats dels Nadals de tota la vida, emprenem de nou el camí en autocar que ens porta de la Patagònia Argentina a la Patagònia Xilena, de manera que de nou travessem la frontera entre aquests dos països i ens plantem a Puerto Natales, petita ciutat xilena des d’on atacarem el trekking del Parque Nacional de Torres del Paine. En el camí ens deixarem pendent la vista a la ciutat de Punta Arenas, un oblit i una despistada que prometem corregir algun dia doncs és un lloc magnífic on visitar i caminar a pocs metres de centenars de pingüins! :O

Puerto Natales és un poble gran o una petita ciutat. Ha anat creixent per les migracions d’europeus i americans, per la visita massiva de turistes i forans atrets pels majestuosos escenaris de la Patagònia i perquè és el lloc base des d’on realitzar el trekking al Parque Nacional de Torres del Paine, és a més a més al bell mig de la ruta de viatgers que visiten Xile i Argentina tant si van amunt o avall, per tant és un lloc animat i pintoresc amb molt moviment de viatgers però també amb un ambient molt autèntic de cases cobertes de xapa i pintades de mil colors, amb hostals i locals amb rètols en la llengua dels antics patagònics, tot amanit amb una atmosfera d’aventura en una terra extrema on el clima segueix canviant en no res.

Carrers de Puerto Natales

Carrers de Puerto Natales

Puerto Natales

El trekking al Parque Nacional de Torres del Paine és un must (has de fer-ho) si visites aquestes terres. El parc natural és un espai immens de 181.000 hectàrees declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO des del 1978, s’hi  conserva una vegetació i una fauna única del continent americà, pumes, guanacos (camèlids semblants a les llamas i vicuñas) i còndors. De pumes no en vam veure però de còndors segur que sí, o això suposem perquè a dalt els cims hi vèiem unes aus enormes volant en cercles… Aquí totes les espècies són autòctones i el govern xilè es cuida molt d’evitar l’entrada de qualsevol resta de matèria orgànica o animal que pugui malmetre els seus ecosistemes; els controls a les duanes entre Xile i Argentina són estrictes i seriosos, no hi passa ni una poma de més! A la Terra del Foc argentina vam poder veure de primera mà el desastre provocat per l’ introducció d’una espècia forana en una terra que no li pertany, parlem dels castors provinents de Canadà que introduïts fa dècades a la Terra del Foc per a la cria i producció de pell (un crim!) van ser desestimats perquè al fer menys fred que al Canadà la qualitat del seu pelatge era inferior, amb el resultat de milers i milers de castors reproduint-se lliurement i sense depredadors naturals en una terra on la natura no sap gestionar aquesta nova espècie. Un drama que costa la desforestació dels boscos patagònics de la Terra del Foc i la captura d’aquest animal. Un altre drama va ser quan fa un parell d’anys el Parc Nacional de Torres del Paine va patir un grandiós incendi que va cremar bona part del parc, evidentment avui en dia i durant centenars d’anys més es podrà apreciar el descuit de l’israelià que va fer córrer en el seu dia totes les persones que es trobaven de trekking. Per això des de llavors només es pot fer foc en els campaments i a les casetes habilitades corresponents.

Els arbres cremats els trobem arreu els dos primers dies

Els arbres cremats els trobem arreu els dos primers dies

Caseta habilitada per cuinar (aquesta era de luxe... les altres eren tres simples parets i un sostre)

Caseta habilitada per cuinar (aquesta era de luxe… les altres eren tres simples parets i un sostre)

Tornant al trekking, vam optar pel circuit conegut com la “doble V” (W); puges tres cims de est a oest o a l’inrevés dedicant 5 dies a caminar i passant 4 nits acampant en espais permesos. Vam descartar l’opció per a avançats; caminar 7 dies i acampar 6 nits superant alguns passos de muntanya molt exigents. El nostre trekking ja ens va semblar molt exigent! El dia abans d’emprendre l’aventura el vam dedicar als preparatius; comprar menjar per 5 dies a base de sopes de sobre, pasta, tes, fruits secs, fruits deshidratats, barretes de cereals, ous durs i… xocolata! El millor premi al acabar cada jornada. També ens va caldre llogar sacs de confort 0º, tenda, màrfegues, sticks de caminar, fogonet i cassoleta, la resta ho portàvem de sèrie. Tan sols ens quedava disposar del més important, moltes ganes i actitud positiva! Així que el 31 de desembre de 2013 començàvem un trekking que ens portaria al nou any i a veure glaceres que descansen sobre llacs, muntanyes nevades, petites cascades origen dels rius que creuàvem i d’on bebíem aigua sense cap mena de filtre, aigua pura! i molt més. Un trekking que ens exigiria caminar entre 5 i 7 hores cada dia amunt i avall, carregant uns 10 quilos cadascú i superant tot tipus de climatologia; sol, vent, pluja, molt de fred i molta calor, tot en un mateix dia i una mateixa hora, un temps quadripolar! Però l’experiència va ser fantàstica, dura, però molt gratificant, vam gaudir d’uns paisatges preciosos i vam compartir l’esforç amb el dia a dia, disfrutant de la senzillesa de llevar-te i rentar-te la cara amb aigua gelada, esmorzar un bol de sopa calenta, caminar i caminar, parar 5’ per menjar un our dur, beure del riu i tornar a caminar per arribar al campament i plantar la tenda, escalfar aigua i menjar un senzill plat de pasta per matar la gana, i després a descansar per recuperar tantes forces com sigui possible. No caldria dir que al trekking no hi estàvem sols, són molts els motxilers que no volen perdre l’oportunitat de fer aquest emblemàtic circuit, però en cap moment vam trobar que fóssim masses ni vam patir per trobar lloc on acampar, a més, l’ambient als campaments és de germanor i d’aventura. Si els dos primers dies vam patir, els darrers tres ens sentíem més forts i preparats que mai, potser pel bon temps que ens va fer, i el final va ser absolutament gratificant físicament i mentalment! Una experiència genial que ens prometem emular en terres catalanes pels Pirineus.

Inici del trekking, moooolt descansats

Inici del trekking, moooolt descansats

Els arbres cremats contrasten amb les flors

Els arbres cremats contrasten amb les flors

Casa nostra durant 5 dies

Casa nostra durant 5 dies

Iniciem 5 dies de trekking pel Parc Natural Torres del Paine

Després d'una de les hores més dures del trekk, quan ens va sorprendre una tempesta de pluja i vent infernal

Després d’una de les hores més dures del trekk, quan ens va sorprendre una tempesta de pluja i vent infernal

P1090787

Descobrim l'or amb els bastons llogats

Descobrim l’or amb els sticks llogats, ideals per creuar els rius i el fang que ens anem trobant pel camí

P1090758

El temps és boig! Ara pluja, ara sol...

IMG_1819

Tot ben embolicat amb bosses perquè no se’ns mulli

Després de 7 hores de trek arribem xops i gelats

Satisfacció al arribar al campament després de 7 hores de trek, tot i que hi  arribem xops, gelats i rebentats

El sol i les vistes ho curen tot

Vistes des de El Valle Francés

Més glaceres

Més glaceres. I veiem un gran desprendiment! quina impressió!

Ens llevem a les 4am i anem a veure sortir el sol des de dins els sacs al mirador de Les Torres del Paine

Ens llevem a les 4am i anem a veure sortir el sol des de dins els sacs al mirador de Les Torres del Paine. Quina rasca!!

P1090823

Les famoses Torres del Paine impressionen

P1090808

IMG_1870

IMG_1872

El vent fèia crepitar els arbres i veient tots els tombats que hi havia fèia patir…

Durant el trekking ens acomiadem d’en Gonzalo, i a la tornada a Puerto Natales dediquem un dia sencer a descansar i refer-nos de l’esforç amb una bona pizza. Els propers dies ens porten de nou a Argentina, primer a El Calafate, a disfrutar d’una de les glaceres més famosos del món, el Perito Moreno, i més tard a El Bolson, destinació turística de molts argentins en aquests mesos.

Esperant el bus de tornada a Puerto Natales (=pizza, calefacció, llit, dutxa...)

Esperant el bus de tornada a Puerto Natales (=pizza, calefacció, llit, dutxa…)

Advertisements

6 responses to “Caminant cap al nou any

  1. M’ha cridat l’atenció el contrast climatològic en una durada de temps tan curta. Tot plegat penso que ha estat molt bonic però molt dur.
    Al seu costat l’excursió pels Pirineus és bufar i fer ampollles

  2. Hola pareja como estais?? como veo por vuestro blog muy bien y espero continue.Este fin de semana he hecho un “remix” completo de vuestro blog pues anteriormente lo había más visionado que leido y esto del blog es como los móviles o ipads cuando nunca has tenido uno y tienes que descubrir las cosas.. “por eso no tengo cuenta en Facebock o Tuitter”.
    Tengo que decir que en un fin de semana he viajado de Sabadell a Tierra del Fuego, en pocas horas, pasando por supuesto por NY , Perú, Bolivia, Argentina y Chile pasando por Ciudad del Este (Paraguay) El Paso mejicano, ciudad fronteriza y sin ley ,lo he pasado “pipa”.
    He de reconocer que no sé si haceis mejor fotos o narrais vuestras vivencias, tanto en un caso como en otro los haceis espectacular, tened en cuenta que las fotos malas siempre se pueden desechar y las palabras quedan escritas.
    Bueno esto que pone en el blog “Deja un comentario” creo que me voy a pasar un poco y seran bastantes más los que haga “perdonad el resto de lectores”.
    En primer lugar quiero decir que habeis elegido muy bien el itinerario y que habeis acertado de pleno “es lo que os va” fuera bullicio , aglomeraciones , mucha naturaleza y contacto con las personas del lugar , ¿ el doctor Livistogne supongo? pregunto Staley en busca de las fuentes del Nilo.
    Me encantan las fotos de los espacios abiertos donde hay que fruncir el ceño y la pupila para poder ver un poco más y es entrañable los comentarios cuando uno se pone en lugar del otro o hace una reflexión para todo el mundo, vuelvo a felicitaros.
    Ya sabeis mi afición por el cine por eso cuando veía vuestras fotos no dejaba de buscar similitudes con películas que había visto y me habían gustado mucho, habitualmente de exploradores y discubridores así como conquistadores pasando por Pizarro, Hernán Cortés , Shakelton o Livisgtone -Stanley.
    Perú me ha chiflado sobre todo por ser la cuna de la civilización del Nuevo Mundo “Machu Pichu” , la colonización y destrucción hispánica de su civilización ,los catalano-araganoses se que quedaron más cerca por el Mediterráneo, he recordado la película Apocalipto, La Misión, creo hacen conjunto.
    Bolivia es el Salar de Uyuni y el Titicaca “que no el Tiki Taka” eso es otra cosa que todo el mundo conoce made in Catalonia , es la contradicción entre vida ” las fuentes del Amazonas” el Titicaca y la muerte del Salar de Uyuni “Blanckthorn” Sin Destino rodada allí mismo y Goya 2012 a la mejor fotografia.
    Hay Argentina querida destino de muchos mal llamados gallegos que era el destino de quién no podía comer aquí ,casi como ahora,
    tierra inmensa, calura y fría donde pasta cualquier cosa, tierra de pasión ,tango y futbol ,allí podríamos colocar a Livisgtone y Satanley al pié de Iguazú para que se encontrarán y charlaran amigablemte quién de los dos las descubrió, pues ninguno de los dos.Y que me decis de Tierra de Fuego allí donde Dios perdió la zapatilla , tierra de hombres bregaos ,rudos ,fuertes , donde se debate la naturaleza con la civilización ,allí en los confines del continente americano donde casi se cae uno fuera del planeta y va a parar a la biosfera sino fuera porque hay un trozo de hielo debajo y sino que se lo digan a Sahakelton que cuando llegó por ahí dijo gracias que me he podido agarrar.Yo creo que por estos “lares” la película Hacia Rutas Salvajes u Horizontes Lejanos quedaría bastante bien.
    Y por último Chile que siempre está a la greña con Argentina que si” un poquito de allí que si un poquito de allá” joder repartiros un puñao de islotes cada una y dejar al personal tranquilo,aquí solo tenemos Perejil y Las Chafarinas y no pasa nada,; eso sí, si me tuviera que mudar a Sudamérica ahí me iría a Chile la Alemania sudamericana, creo se vive muy bien,poquitos y con pasta “que tal por Valpariaso??” je je.Bueno que se me olvida Las Torres del Paine cuna del alpinismo y el treking ,eso mola ,luce ,eh ,eh. ,solo tiene muy pocas comparaciones por su belleza y dificultad ,tal vez los Alpes o vete al Nepal a los ocho miles,ahí yo creo que Tocando el Vacio iría pero que muy bien para ver .
    Bueno creo que me he pasado un poquito de la raya, no estoy seguro que sí,.así que dejo que descanse todo el mundo, muchos besos y hasta la próxima,cuidaros,seguiremos en contacto.
    Ya decía yo que Deja un comentario sería algo corto.
    Angel

    • Impossible contestar res decent davant d’aquest insuperable comentari, pocos pero de maxima calidad! Doncs haurem de comensar (perdo pero aqui no hi a la c trencada ni accents…) a mirar totes aquests pelis que dius, algunes si que les hem vist, pero les latres ens les apuntem! Recent tornats de Pasqua et podriem dir que t`apuntessis “Rapa Nui”, produida pel nostre amic Kevin Costner, emula molt be la historia d`aquesta illa i per aqui Nova Zelanda ni mes ni menys que un “Senyor dels anells” o “El ultimo Samurai”, apa, tens feina! Molts peton!

  3. Bueno hermanito, después del máster que has hecho relacionando paisajes, vivencias y películas, sólo me puedo decir,
    Aitor y Élia : Seguid viviendo y gozando!!
    Salud.

    Marigel

  4. Després de llegir el comentari del pare de la viatgera, m´ha vingut al cap una pregunta…recomaneu algun indret de Xile per a anar-hi a viure una temporada? Continueu gaudint !!!!!! Es nota en la cara de felicitat que feu.

    • Doncs a Xile hi ha moltes possibilitats i es enorme, o sigui que hi ha per a tots els gustos, des de deserts al nort, muntanyes i ciutats. Per viure Valparaiso es xulo, te mar i bon ambient de costa, pels voltants de Pucon hi ha molts poblets de muntanya xulos amb llacs i no tant turistics com Pucon, seria una molt bona zona… pero hauras de venir a xafardejar…jeje.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s