En terra de llacs

El Bolsón és presentat per la guia Lonely Planet com un poble amb una atmosfera hippie molt present, destacant el mercat hippie dels caps de setmana, i recomanant l’estada en hostals o cabanes també amb ambient hippie. Doncs bé, a part d’anunciar que cada vegada utilitzem menys la guia perquè no ens la creiem, està plena d’errors i els hostals i restaurants recomanats són els més cars de tots pel sol fet de sortir-hi, també voldríem dir que el mercat hippie de El Bolsón és com un dels mercats artesanals dels molts que ronden la catalana terra, que els preus de les cabanes hippies a les afores són caríssims i que l’ambient de la ciutat és la d’una ciutat argentina normal amb gent de tota mena (també de hippie) i, això sí, plena de gent jove que aprofitant les vacances d’estiu ve a passar uns dies de càmping o de refugi a les muntanyes i boscos dels voltants. La zona és excel·lent per passar uns dies de trekking no molt exigents, dormint a refugis vora de llacs o de rius, i deixant que les preocupacions de la vida disminueixin d’intensitat fins a oblidar-les.

Ens allotgem en un càmping amb habitacions d’hostal i hi passem 4 dies fent amistat amb el Guille, el qual ens va ensenyar tota la filosofia sobre la famosa costum argentina de prendre mate i utilitzar constantment l’expressió dale , i també a com no deixar dormir a uns servidors ni amb taps… Érem tres a l’habitació i el senyor havia de ser carnisser i roncaire, molt bona persona això sí.

Allà ens organitzem els dies per caminar pels boscos en una de les tantes rutes recomanades pel servei de muntanya. Al comprovar que ens sortia igual de car el lloguer de tot el material d’acampada que la nit al refugi decidim variar una mica i fer-hi nit. Havíem d’arribar amb una mica de temps per assegurar-nos un matalàs, així que ben d’hora al matí ens vam llevar per agafar el primer bus que ens deixaria a l’inici del trekking. Encara l’estem esperant… Ens va passar pel davant ple de gom a gom i el conductor amb grans gestos i sense abaixar la velocitat ens va indicar que anava ple i que allà ens quedàvem. Encara portem la cara de tontos… El següent bus passava al cap d’una hora, així que vam tornar a l’hostal, vam buscar el número d’un taxi,  hi vam trucar i vam tornar a esperar a la carretera. Finalment aconseguim posar-nos en ruta i com si res hagués passat comencem a disfrutar del camí, del riu que el voreja, dels ponts penjats en deplorables condicions que creuem a lo Indiana Jones i dels cavalls que ens avancen per una pujada interminable. Finalment aconseguim arribar al Refugio Natación a una hora molt correcta i  passem la tarda a la vora del llac, xerrant, sucant-nos els peus, descansat i meditant.

Per aquí hem de passar? És una broma?

Per aquí hem de passar? És una broma?

P1100103

P1100096

P1100108

Ull amb els arbres!

P1100109

Tarda molt tranquil·la

P1100157

Hora d'esmorzar

Ara els hi toca a ells gaudir del llac

Cal mencionar la peculiar nit al refugi, la veritat és que no era com els refugis que havíem vist a Torres del Paine… era un refugi refugi, una cabana de fusta amb plàstics com a vidres (suposem que pel vent i la neu…), una petita cuina menjador de fusta bastant ben aconseguida i autèntica, i la part de dalt plena matalassos per terra en avançat estat de descomposició… sort que vam ser dels primers a arribar i vam triar-ne dos que encara no els hi sortien els budells i que tenien funda, encara que ronyoseta. Aquella nit sí que vam agrair estar carretejant el nostre sac decathlon. Però al que anava, aquella nit, quan ja tothom dormia vam començar a sentir, amb els taps posats i tot, uns cops fortíssims sobre la fusta de la cabana, que jo pensava que el refugi se n’anava avall… i de sobte sentim una veu que crida, però fortíssim; “Papá!!!!!! Papá!!!!!!!” i més cops de puny a terra, “Papá!!!!! Dios te salve María!!!!! Llévame contigo!!!!!! Dios te salve María!!!!!!!” i més cops de puny a terra. Evidentment els 20 que dormíem al “dormitori” ens incorporem amb cara de flipar, ens mirem per veure què passava i veiem un senyor mig adormit cridant a l’altra punta de l’habitació. Una vegada vaig ser conscient del panorama no sabia si riure més per l’espectacle de  l’home que semblava que s’elevaria pels cels o per la cara de por del noi del matalàs del costat que no sabia si córrer o protegir-se no fos cas que li arribés algun cop de puny.

Refugio Natación

Refugio Natación

El segon dia de trek va ser tot de baixada i força tranquil, fins i tot ens vam prendre un temps per banyar-nos (sucar-nos perquè l’aigua estava gelada) al Rio Azul, davant del refugi La playita, per les fotos es pot deduir perquè se l’anomena així.

P1100167

El rio Azul

El rio Azul

Refugio La Playita

Refugio La Playita

P1100189

Un altre dia el vam dedicar al Lago Pohé, un llac enorme rodejat de  muntanyes on podies  prendre el sol com si d’una platja es tractés i banyar-te una mica sense morir d’hipotèrmia.

Lago Peohé

Lago Peohé

 I del Bolsón seguim cap al nord per la zona dels llacs fins al Bariloche recomanat per tothom. Vam cometre un dels errors que crèiem que teníem après, el d’arribar als llocs de nit, però els horaris de bus i el retràs no ens ho van permetre fer millor. Per sort quan vam aconseguir trobar l’hostal i trucàvem al timbre a la 1AM encara hi havia algú despert per obrir-nos. I de fet vam triomfar amb l’hostal, com la majoria de cases a les afores de la ciutat són de tipus cabana de fusta o casa gran amb jardí, i com a indumentària del jardí el gos, perquè a la majoria els fan poc cas… No el del nostre hostal, perquè el gos anava en pijama i tot i el gat era el més mimat de la casa.

Hostal Alaska

Hostal Alaska

A Bariloche vam pujar al Cerro Campanario des d’on hi ha unes vistes fantàstiques de la zona, vam llogar unes bicis per un dia i fam fer El circuito chico, un recorregut per la península Llao Llao, parant allà on ens agradava més; ara bones vistes, ara un bosque de arrayanes, ara un llac… fins i tot vam donar una volta per una antiga colònia suïssa conservada on venien artesania, menjar típic… Allò que tant ens agrada als turistes quan no volem fer tant de turistes.

Vistes de Bariloche des de El Cerro Campanario

Vistes de Bariloche des de El Cerro Campanario

P1100300

P1100307

P1100290

I al mirador ens feien pagar per una foto amb un Sanbernardo...

I al mirador ens feien pagar per una foto amb un San Bernardo…

A la Colónia Suiza

A la Colónia Suiza

P1100336

Buscant la porta secreta al Bosque de arrayanes

Buscant la porta secreta al Bosque de arrayanes

Èlia In wonderland

Èlia In wonderland

Un altre dia el vam dedicar a fer La ruta de los 7 lagos, vam llogar un cotxe amb l’Odete i la Shary, parella d’israelians que havíem conegut a l’hostal, i vam seguir aquesta mítica carretera enmig de llacs, platges i muntanyes. Tot un espectacle per la vista i un dia diferent en què deixàvem de banda el bus i agafàvem un cotxe, de gasolina i sense direcció assistida. Per acabar bé el dia vam fer un sopar multicultural; per part israeliana una Shakshuka boníssima a base d’albergínia, sala de tomàquet, ceba i ous, i per part nostra una truita de patates clàssica amb pa amb tomàquet. Aquí va ser quan vam constatar que si els israelians van com a parella sembla que tot funciona correctament, perquè eren molt macos i ens vam entendre molt bé, tenen una cultura i un país molt interessants que ens agradaria viure de més a prop algun dia.

Iniciem la ruta de los 7 lagos i als 10' ja baixem del cotxe

Iniciem la ruta de los 7 lagos i als 10′ ja baixem del cotxe

P1100253

Amb l'Odete i la Shary

Amb l’Odete i la Shary

P1100270

2014-01-21 18.21.47

Sopar israelí + català. Sí... ja sabem que la truita és espanyola...

Sopar israelí + català. Sí… ja sabem que la truita és espanyola…

Evidentment no podíem passar per alt d’explicar la trobada Sabadellenca que va haver a Bariloche, la nostra tarda a casa l’Estel i el Xavi va estar plena de converses, riures, birres i pizzes que es van allargar fins al vespre. Va ser tot un plaer compartir aquella tarda una mica més a prop dels nostres i desitgem que tot els vagi genial estiguin per la terra que estiguin.

Finalment, després de dos dies de pluja refent plans i escrivint blog decidim fugir-ne, aquesta vegada cap al mar, deixem la zona dels llacs i la nostra estimada Argentina definitivament on hi hem passat més d’un mes i on prometem que tornarem algun dia, país immens ple de contrastos entre les seves gents, cultures i paisatges. Canvi d’escenari, creuarem per última vegada la frontera andina i deixarem enrere aquell accent que ja teníem enganxat i que tant ens agradava i passem a zona de costa xilena, concretament a la península de Chiloé.

Don’t cry for me Argentina…”

Anuncis

2 responses to “En terra de llacs

  1. Tinc la sensació quel el nostre planeta és inmens, inmens i i amb vosaltres gaudim del que fisicament no podem veure. Gracies por comprartir

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s