A les antípodes

Primer de tot disculpeu el retard, una sèrie de catastróficas desdichas ens han deixat sense portàtil hàbil per anar actualitzant i a això li sumem les grans dificultats per a trobar wifi gratis en aquest país. A més, ens hem passat gran part del temps de cotxe i càmping, sense bateries ni temps per estar connectats. Bé, d’això també va el nostre tomb, de desconnectar.

Però al què anàvem, ja érem a Nova Zelanda! O com l’anomenen els maoris, Aoteraoa!!! (dit així, amb veu forta, potent). Mai hem estat tant lluny de casa, a 12 hores de diferència horària, a les Antípodes! Arribàvem a l’aeroport d’Auckland de matinada amb la certesa de saber que havíem perdut un dia de les nostres vides, i és que això no t’ho diu ningú quan compres un bitllet amb tanta diferència horària cap a l’oest… Vam sortir de Santiago de Xile un 17 de març i arribàvem a les antípodes d’Europa un 19 de març. Ens deuen un dia! I com ve sent habitual, ens va tornar a faltar temps per dormir, llegir, escriure, mirar pelis, jugar… Volem més trajectes d’avió llargs, 13 hores d’avió no són prous! En fi… La gran cua formada a les 7am davant la botiga Vodafone de l’aeroport ens recordava el que ja ens havien dit el Pau i la Júlia; “el primer que heu de fer és comprar-vos una targeta pel mòbil per tenir Internet que la wifi va buscada”, però nosaltres que sempre ens hem de pensar les coses dues vegades ens maleiríem els següents dies i ens recordaríem d’ells.

Sky Tower

Sky Tower

Skyline d'Auckland

Skyline d’Auckland

Port d'Auckland

Port d’Auckland

A Auckland vam quedar atrapats. En principi hi havíem de passar un parell de dies, els justos per veure una mica la ciutat i llogar la campervan (petita furgoneta amb l’interior adaptat per a poder-hi cuinar i dormir, ideal per fer ruta), i iniciar el nostre anel·lat viatge conduint les carreteres de Nova Zelanda. La ciutat la vam veure, sí, i ens va agradar, també, però no era el que més ens interessava d’aquestes terres, nosaltres volíem carretera, muntanyes, platges i llacs, glaceres i boscos autòctons! Però a la que ens vam repassar totes les companyies de lloguer de cotxes i campervans i ens vam fer una idea dels preus ens vam deprimir. Però que car! Si només arribar a Nova Zelanda havíem agraït la sensació de trobar-nos en un país modern i occidental, de seguida vam tastar la part negativa d’aquesta modernitat; tot és car, tot es paga, tot és ordenat i també massa regulat, tot és atractiu però inabastable… de seguida vam sentir una certa nostàlgia per la manera distesa de fer a que ens havíem acostumat a Sud-amèrica. Quins preus! I és que havíem arribat en temporada alta, bon temps i molts viatgers amb ganes de voltar, i es clar, se n’aprofiten. Era clar que no volíem pagar tants diners o sigui que vam perdre una altra dia mirant de lligar una alternativa. Ens vam plantejar fer un relocation, que és retornar un cotxe o campervan des d’un punt A a un punt B de forma gratuïta, tu t’estalvies el lloguer però et fas càrrec de la benzina, i ells s’estalvien el conductor que els retorni el vehicle. Aquest trasllat cal fer-lo en un temps específic i entre un origen i un destí concret. La idea sona genial, només pagues la benzina, però t’han de coincidir les ciutats d’inici i fi, i si el marge de dies per traslladar el vehicle no és generós tampoc et serveix per visitar gaire res mentre fas camí. Bàsicament serveix per obtenir vehicle per traslladar-se gratuïtament però sense massa distraccions. Quasi ho aconseguim, vam fer la reserva per una motorhome (un cotxe-caravana) enorme que havíem de recollir a Auckland (illa nord) i deixar a Christchurch (illa sud) en 7 dies. La idea era aconseguir més gent per compartir-la i així evitar-nos les despeses de benzina i el ferri que s’ha d’agafar per passar d’illa a illa i que val un dineral. Però quan vam trucar per confirmar-ho l’empresa no tenia constància de cap reserva… així doncs seguíem sense mitjà de transport per cinquè dia consecutiu i pagant una habitació compartida a preu d’or (25$/pax). Frustrats, una mica deprimits, i més pobres dia rere dia ens calia una sortida!

P1120084

De camí al Museu de la Guerra

De camí al Museu de la Guerra

Però la sort ens va trobar. El mateix dia que canviàvem d’hostal (per estalviar-nos 2$ per cap) vam veure al taulell d’anuncis un paper blanc escrit a mà on posava que es buscava a dues persones per compartir uns dies (des de l’endemà) viatjant per l’illa nord en cotxe, només calia disposar de tenda de campanya, cap problema! Així doncs aquella mateixa tarda vam conèixer en Thomás i la  Mathilde, dos francesos de 24 anys que s’acabaven de conèixer hores abans també per conveniència. Gràcies a ells i el cotxe recent comprat d’en Thomás vam poder sortir d’Auckland i prosseguir el viatge!

D’Auckland ens vam dirigir cap al sud-est, cap a la península de Coromandel, tota ella és molt bonica, amb carreteres solitàries a un pam del mar blau i amb paisatges marítims de postal. Ens va fer l’ impressió de ser la zona propera a Auckland on la gent amb diners, molts diners, hi ve a passar els caps de setmana o les vacances. Hi havia cases espaterrants! La primera nit la vam passar a Port Jackson en un càmping descrit com a escènic on vam poder estrenar la tenda de 40$ ben bé davant la platja.

Iniciem el Road Trip

Iniciem el Road Trip

Península de Coromandel

Península de Coromandel

Acampats davant la platja

Acampats davant la platja

De Coromandel vam anar fins a la famosa Cathedral Cove, dues platges connectades per una cova molt gran i que només es pot creuar en marea baixa i amb els ulls sempre posats a les onades si no et vols mullar. Aquí com en altres llocs la clau és controlar les marees, si és alta et tocarà mullar-te, potser nedar, i si és baixa creuaràs fent un tranquil passeig.

D'excursió cap a la Cathedral Cove

D’excursió cap a la Cathedral Cove

Cathedral Cove

Cathedral Cove

P1120181

Dutxa natural després del bany

Dutxa natural després del bany

L’endemà, després de dormir en un càmping gratuït digne d’una peli de por (amb cotxes desballestats i una herba que ens arribava pels genolls) vam treure el cap per la turística i concorreguda Hot Water Beach,  que com el seu nom indica et permet banyar-te en aigua termal provinent del subsòl. El tema està en que t’has de fer una piscineta a la sorra (hi havia gent amb pales professionals i tot) per mantenir l’aigua calenta, però t’has de posar en un lloc estratègic si no et vols escaldar o congelar. Perquè us feu una idea de la temperatura que podia tenir l’aigua hi havia gent que en algunes piscinetes bullia ous i tot i se’ls fotia amb sal!

Hot Water Beach, la turistada...

Hot Water Beach, la turistada…

Al nostre jakuzzi particular

Al nostre jakuzzi particular

De Coromandel vam baixar cap a la zona volcànica de Rotorua, de fet tota Nova Zelanda és zona volcànica, i com a qualsevol lloc del país t’hi  pots deixar una gran quantitat de diners si no vigiles, hi ha mil termes naturals, pobles maoris on pots fer un dia de tour per conèixer la seva cultura, visitar zones d’activitat geotèrmica i volcànica… l’oferta és il·limitada i també estressant. A Nova Zelanda aprendrem a no estressar-nos amb tanta oferta d’activitats, al final t’has d’aïllar i aclarir què és el que t’interessa fer i veure, i evitar entrar en la dinàmica  de “ja que hi som…” Perquè sí, ja que hi ets a Nova Zelanda, ells et proposen que facis ràfting, bunging, paracaigudisme, kayak, un tour per les localitzacions on es va filmar la trilogia de El Senyor dels anells, també has de fer ruta per tastar vins, muntar a cavall i saltar en parapent, facis el que facis ho has de fer amb un guia… en fi, evidentment tot és molt xulo però és caríssim. I és que aquesta gent s’ha pres molt seriosament això del marketing i venen el seu país el millor que poden. Quan entres als centres d’informació turística de seguida et veus rodejat per centenars sinó milers de tríptics i fullets d’informació sobre activitats, totes pagant es clar, sembla que no puguis fer res sense gastar i no és cert (ho comprovarem amb el temps).  Nosaltres, amb molts dubtes, al final vam decidir anar a unes termes naturals que la noia d’informació no ens va recomanar perquè va dir que no eren segures; Per què no són segures? Vaig preguntar jo esperant que em digués que hi havia animals salvatges o alguna cosa per l’estil… Perquè no hi ha taquilles per guardar les motxilles va dir. Al cap d’una hora ja ens hi estàvem sucant.

L'aigua bullia!

L’aigua bullia!

P1120231

Vistes des de la Rainbow Mountain

Vistes des de la Rainbow Mountain

Ens vam llevar ben d’hora i amb el fred al cos. Rotorua és una zona una mica més elevada i a la nit fot rasca. Això sí, hem dormit davant d’un llac preciós amb un cel espectacular i ens hem despertat amb el cant dels ocells. Abans d’abandonar aquesta zona però, vam decidir fer un tomb pel Redwood Natural Park, un indret familiar força regentat en cap de setmana però que et permet gaudir d’aquests arbres tant gegants anomenats sequoies. Les sequoies americanes van ser importades i plantades en aquest bosc artificial juntament amb altres tipus arbres, la finalitat era esbrinar quines arbres s’adaptaven ala climatologia de l’illa i quins els podien utilitzar per a la indústria de la fusta. Els kiwis, així s’autoanomenen sovint els nova zelandesos a ells mateixos, han sabut transformar el seu entorn en benefici de la seva economia per fer Nova Zelanda un país ric i pròsper, però això també ha comportat alguns sacrificis importants per al seu medi natural; pèrdua de flora i fauna autòctona i desequilibris en el cursos de rius i llacs, entre d’altres. No em mal interpreteu,  Nova Zelanda és un lloc preciós i amb uns entorns naturals enormes i molt molt ben cuidats, és probablement un paradís natural en ple segle XXI, són conscients de la seva riquesa natural i s’hi esforcen molt per mantenir-ho, però resulta tant evident que Nova Zelanda és una terra pròspera com que els colons europeus anglosaxons que van arribar a Aoteraoa van voler reproduir el paisatge de granges de vaques i ovelles pasturant sobre extensos mars d’herba verda, una  escenari que res té a veure amb el paisatge genuí d’aquestes grans illes oceàniques.

Al Redwood National Park

Al Redwood National Park

Les sequòies són enormes!

Les sequòies són enormes!

De Rotorua vam anar fins a Taupo, més al sud, un poble situat a la vora d’un gran llac on un dia abans s’hi havia celebrat un Ironmann, quin cuquet de tornar a fer esport… A Taupo  se’ns va tornar a complicar tot, malgrat que està comprovat que amb el temps i una mica de perspectiva acabes capgirant tots els mals moments… Aquest poble és famós per les Uka Falls, unes cascades que, segons la guia, havien de ser l’òstia, amb perdó. La gran decepció. Amb el temps hem après a llegir la guia, per molt que et digui que tal lloc o tal altre és el més gran del món, el més antic de NZ, el més alt de l’hemisferi sud… segur que és cert, però potser tampoc és la gran cosa…, cal contenir les expectatives, i també depèn del que cadascú hagi vist, em refereixo que nosaltres veníem de veure les Cataractes d’Iguazú, i a casa tenim Sant Miquel del Fai :D, és lògic doncs que uns litres d’aigua no ens impressionin tant, suposo.

Les Uka Falls

Les Uka Falls

Però la mala sort no va venir pel desengany de les cascades sinó per tot el que va succeir després. Tornant de la caminadeta pel voral de les Uka Falls entrem al cotxe llestos per marxar, ja a dins la Mathilde de seguida troba a faltar el bolso, on a dins és clar, hi tenia de tot;  el moneder, el passaport, la càmera de fotos, el disc dur extern i el portàtil que havia deixat al seient del darrere, bé, també hi portava una cantimplora, unes sandàlies, un gorro, kleenex, productes d’higiene personal i un mocador… i al Thomás li faltava el passaport i la cartera que havia deixat a la guantera. Ens havien robat! Nosaltres que comprovem pertinences i respirem alleugerits, ara és quan agraeixes haver carregat cada dia les dues motxilles petites a l’esquena amb les coses de valor. Mentre el Thomás i la Mathilde començaven amb tot el tema burocràtic d’anular targetes de crèdit, passaports, trucar a l’ambaixada… l’Aitor i jo vam preguntar pels voltants si algú havia vist res sospitós i vam informar a la senyora del quiosc de davant del pàrquing. La senyora, molt amable, ens va portar una foto d’un noi buscat per la policia des de feia temps i sospitós de diferents robatoris. Al cap d’uns minuts va aparèixer una parella amb el passaport del Thomás, se l’havien trobat a la carretera. Així doncs la següent hora la passaríem buscant pels vorals de la carretera i trobant algun que altre objecte; el gorro, la cantimplora i la sabata de la Mathilde. Mentre els dos francesos rastrejaven a peu la zona l’Aitor i jo vam anar una mica més enllà amb el cotxe, però de sobte vam veure entre uns arbusts un cotxe mig amagat. Amb tots els dubtes de si anar-hi o no per si era el lladre de la foto vam decidir agafar el pal de golf que venia amb la compra del cotxe del Thomás. Total que anem cap al cotxe, jo que li pregunto per les Uka Falls i l’Aitor amb el pal sobre l’espatlla que fa una ullada per les finestres del darrera del cotxe a veure si hi veu algun objecte robat… No era el nostre home i crec que ho vam agrair perquè sinó no sé què haguéssim fet… L’home encara deu flipar.

Vam passar la tarda a la Police Station, explicant els fets i rebent quasi tots els objectes robats que la bona gent de Taupo s’havia anat trobant pel carrer i havia dut a la comissaria. El primer que vam pensar l’Aitor i jo va ser que; al igual a casa nostra algú es troba un disc dur extern pel carrer i el porta a comissaria… Finalment, només va faltar recuperar el portàtil, la càmera de fotos  i les targetes de crèdit, i encara vam tenir un regal en compensació pel mal tràngol; vam passar la nit gratis en un bungalow d’un càmping resort super xulo amb piscina climatitzada i tot, no fos cas que volguéssim marxar del país traumatitzats. Un 10 per la policia i la gent de Taupo! Nosaltres, espectadors de tota la moguda, però també cansats per un dia que se’ns va fer molt llarg, vam decidir relaxar-nos aprofitant la piscina climatitzada del resort, fantàstic!

L’endemà va seguir sent dia de tràmits pels francesos i nosaltres vam decidir que necessitàvem definitivament unes botes de tramping , com li diuen aquí, per poder fer en condicions els nostres trekkings, ja que les bambes Salomon ja no tenen quasi sola de tant caminar les amèriques… I ho vam aconseguir. Les vam estrenar dos dies més tard fent el famós Tongariro Alpine Crossing del Parc Natural Tongariro que és on es van filmar moltes escenes de El Senyor dels anells, especialment per representar Mordor i la Muntanya del destí, allà on Frodo llença l’Anell únic i en Gollum cau al foc volcànic. Ens va fer un dia espectacular, però hi havia més gent que a la Rambla de Barcelona un dia de St. Jordi… A part d’aquest petit detall i del mal que em van fer les botes va ser un dia per recordar perquè els paisatges són espectaculars. No sabem si algú dels que ens llegeix farà mai aquest trekking, però si l’haguéssim de tornar a fer evitaríem arribar al final del camí i sí que pujaríem al volcà per cerca les millors vistes i l’experiència més gratificant; llençar un anell al craàer del volcà!

Mont Togariro

Mont Togariro

P1120335

Fumarades de por!

Fumarades de por!

La següent parada va ser  a l’oest de l’illa, al Mont Egmont (o Taranaki en maorí), un enorme volcà amb una perfecta forma cònica, visible des de quilòmetres de distància.  Allà hi vam fer unes senzilles caminades molt fàcils i agradables i vam anar a veure la posta de sol a la Black Beach, una de les platges properes a la Surfers Highway, i és què la costa que rodeja el Mt Taranaki és famosa per als qui agrada pujar-se a les onades. Tot i això els pocs surferos amb qui vam parlar portaven 5 dies cercant bones onades sense gaire èxit.

El Mont Taranaki

El Mont Taranaki

Posta de sol a la Black Beach

Posta de sol a la Black Beach

Excursió pel Mont Taranaki

Excursió pel Mont Taranaki

Finalitzant la ruta per l’illa nord vam fer una paradeta a una platja aparentment sense cap atractiu en concret. Però hi vam parar a dinar i vam poder veure tot l’ambient d’un dissabte d’inici de tardor; joves jugant a cricket i futbol, algú passejant a cavall, gossos, gent dinant amb la paradeta muntada… una bona mostra de com es distreuen els kiwis quan fa bon temps i tenen una platja a prop. Aquella tarda la vam passar amb una parella molt agradable, l’Antoine i la Claire, amics de la Mathilde que havien arribat a Nova Zelanda per voltar el país després d’algunes setmanes recorrent Austràlia. Ells ens van fer descobrir el “Geocaching”, un joc mundial molt divertit i interessant que recomanem a totes les edats. Necessites un mòbil, internet i baixar-te l’aplicació. És com una gimcana a nivell mundial on has d’anar trobant tresors amagats per mitjà de coordenades gps i un mapa, si us interessa investigueu per internet perquè val la pena. Nosaltres aquella tarda la vam passar buscant un tresor per un bosc amagat super xulo on van filmar escenes de El Senyor dels Anells.

P1120543

Ens trobem un tauró mort a la sorra...

Ens trobem un tauró mort a la sorra…

Portàvem ja uns quants dies de ruta amb el Thomas i la Mathilde, havíem tingut bons moments i altres moments no tant bons, bé, no sempre és fàcil congeniar al 100% amb dos desconeguts amb qui decideixes compartir cotxe i ruta durant 12 dies en un país per descobrir. En Thomas i la Mathilde són gent encantadora però suposem que mai hem deixat de ser companys de conveniència. A aquestes alçades de la pel·lícula nosaltres ja estàvem una mica cansats de prendre decisions per quatre, ens apropàvem a Wellington i teníem clar que allà acabaríem l’experiència compartida. Estàvem  decidits a viatjar per l’ illa sud en solitari, al nostre ritme, així que de seguida que vam poder vam deixar lligats el bitllets per agafar el ferri que travessa l’Estret de Cook el mateix dia d’arribada a Wellington. Això ens deixava tan sols unes hores de poca feina a la capital del país que vam aprofitar per visitar el Museu de Nova Zelanda, també anomenat Te Papa, i per dinar uns sushis vegetals amb sopa de miso, deliciós!  Al Museu de Nova Zelanda / Te Papa hi vam fer una visita ràpida i gratuïta. És un museu modern i molt interactiu, centrat en explicar els orígens geològics i històrics d’aquestes terres i la seva gent, i dediquen una bona part a mostrar els principals trets culturals i històrics de la cultura Maori i les relacions que van establir amb els primers colons europeus, així com un esbós ràpid de les relacions de la Nova Zelanda contemporània amb els pobles polinesis del voltant. Recomanat.

L'únic kiwi que vam veure, al Museu de Wellington

L’únic kiwi que vam veure, al Museu de Wellington

El trajecte en ferri ens està de meravella, podem seure tranquils, escriure, contemplar les vistes i preparar una mica els nostres propers passos a la illa sud. Podem començar a assimilar tot allò viscut i redirigir les nostres ments a l’aventura que ens espera a South Island.

 

Advertisements

10 responses to “A les antípodes

  1. Ei aventurers!! Quin relat mes fascinant! Semblava que els que estavem en aquelles platges i boscos erem nosaltres! Disfruteu d’aquesta experiencia que el temps passa volant i ja contem els dies que falten per veureus.
    Esperem amb impaciencia la proxima aventura!

  2. Genial, ja estic esperant la segona part de la història. Les fotos es veuen precioses. aquesta illa m’ha impactat agradablement. Un altre viatge més a la meva llista de dessitjos.

  3. Amigos ! Hemos traducido el sitio en francés, estupendo ! Las fotos son maravillosas, como siempre, pero nos parece que habeis preferido America del Sur o la isla de Pascua, màs que NZ ? De todas formas, os seguimos detras del internet y os alentamos en todas las aventuras del viaje ! Hasta luego, cuidado eh !! 🙂

    • Nous aimons vous ecrites au notre blog! Merci! Nouvelle Zélande est magnifique mais nous avons tres bon experiéncies au l’Amerique du Sud et Ile du Pasqua. À bientôt amis!

  4. Hola pareja , por lo que veo vais muy bien.
    Estoy de acuerdo con la Anne y el Jerome , parece ser que habeis tenido un pequeño trauma al pasar del Nuevo Mundo a Ocenanía , un cambio brutal de la cultura latina a la anglosajona …todo se encarece y las costumbres son distintas.
     No dejo de pensar en la tragedia de Valparaiso, lo que conocemos nos duele más.
    Rapanui quedó atrás , uno más de los grandes enigmas de cultura indígena hasta hace poco explorados. Hece poco vi un programa documental sobre el mismo, parece ser que los mohais caminaban de pié , tal como oís , algunos, no todos , se les ponía de pié y con cuerdas atadas al cuello , unos de un lado y otros del otro, así como otros de atrás para que no se fuera hacia delante les hacían caminar acompasadamente hasta el lugar que elegían, algunas veces no llegaba a buen termino su camino porque caían de bruces.
    El cambio de costumbres y modo de vida tiene un precio y en este caso ha sido un día que os ha robado la diferencia horaria, bendito Astro el que nos alumbra.
    Dicen que el Sur tambien existe aunque el Norte es mejor, no es así en ese Hemisferio donde la gravedad va al revés de donde vivimos, y sino comprobar cuando vaciés el retrete o la pica donde os lavais cada día.
    Ahora ya distingo quién escribe , pues al principio no me entereraba, me pareceis dos gotas de agua,” como soís” , es mejor buscar las afinidades que no las diferencias aunque se diga lo contrario.
    Bendita tierra que ahora os acoje nacida de las profundidades del océano a base de cataclismos milenarios ,uno de los sueños del que lo cuenta y que me recuerda a otro de los paraisos terrenales ,  Canadá.
    Nueva Zelanda tierra de Mahoriés y Kiwies, no los que comemos, aunque también, me recuerda a la Jaca, ritual indígena de fortaleza ahora glorificado en el rugbi, así como no a la película El Piano , eh Elia….; no dejo de pensar como se pusieron Cook y los suyos antes de llegar ahí cuando hicieron escala en Tahití , se pusieron ” moraos” y si no recordar Rebelión a Bordo de Marlon Brando.
    Aitor cada día me recuerdas más a Robinson Crusoe, tal vez sea por la barba o por el amuleto que llevas colgado en el cuello, hay una foto que lo demuestra creo en Rapanui??
    Las fotografías de NZ del Sur me encantan, son fantásticas, muy distintas a Sudamérica, cada una en lo suyo, reflejan perfectamente la naturaleza del lugar, dignas de un premio Pulizer,” si podeis retocar el contraste con el visor de Windons??quedan mejor, más contrastadas y la tecnología lo permite, si teneis arreglado el PC??
    Hay una puesta de sol rojiza con unas ramas de arboles en primer plano reflejando un lago rojo digna de ser pantalla de Windons, hay otras dos que se os ve de espaldas en un embarcadero Elia y en un banco sentado Aitor contemplando la inmesidad del paisaje” fantásticas” , el espectador en este caso es sujeto secundario ante la belleza de lo que contempla.
    Esperamos con impaciencia vuestra siguiente etapa, Australia, continente y pais , ahí es nada…espero que no utiliceis bicicletas para desplazaros pues os saldrán agujetas hasta en las pestañas y si es coche se os quedara la “pata de palo” como los piratas.
    Una sugerencia , Tasmania, parece ser es sublime, aunque sea un “Demonio” y cuidado con los tiburones en Australia , hay muchos surfistas que les falta una pierna, je,je,je .
    Cuidaros pareja y pasarlo lo mejor posible, aqui cada día mejor…..Besos.
    Ya no me acordaba, por si no os ha llegado la noticia, Tito Vilanova ha fallecido ayer del cancer que padecia , simbolo de época gloriosa del barcelonismo y catalaneidad. Así me gusta que la estelada ondé donde vaya porque de “tocino” ya tenemos bastante.
    Besos otra vez y hasta pronto.

    • Estelar com sempre! Davant d’aquest super escrit poc tenim a dir i afegir, però és cert que el canvi de continent ha estat fort, en els aspectes positius i en els negatius, però d’això es tracte el viatjar, d’anar coneixent noves coses i adaptar-se a les noves situacions. Com sempre, ha valgut la pena.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s