Road trip a l’illa sud (Part 1)

El ferri que connecta l’illa nord amb l’illa sud i que travessa l’Estret de Cook et desembarca a Picton, petita però cuidada població que rep a centenars de turistes i viatgers amb ganes d’iniciar l’aventura a la Nova Zelanda més espectacular i deshabitada, a l’illa sud hi viu el 25% de la població del país amb una densitat del 7/km2. Les expectatives són altes. Ho hem llegit i ens ho han explicat, n’hem sentit a parlar des de fa mesos, que Nova Zelanda és espectacular i que l’illa sud ho és especialment. Hi esperem trobar caminades de somni, paisatges de postal, carreteres que travessin camps verds poblats per milers d’ovelles, muntanyes altes nevades i glaceres, hi esperem veure pingüins, foques i lleons marins, dofins i potser balenes, i a més, volem gaudir de tot això anant sols i pel nostre compte, conduint i dormint allà on més ens agradi. Finalment no hem aconseguit tenir-ho tot però ens hi hem apropat molt!

El ferri l'aprofitem per descansar i llegir

El ferri l’aprofitem per descansar i llegir

Picton

Picton

L’aventura comença a Picton on lloguem un cotxe per uns quants dies per veure tot el nord de l’illa. Seguim acampant amb la tenda i dormint en sacs buscant llocs per acampar gratuïts o molt econòmics, però ara ens movem al nostre aire i al nostre ritme, i ho agraïm molt des del primer dia! Nova Zelanda és un lloc fantàstic en molts aspectes, però té la seva manera de fer les coses i d’oferir les activitats; tot és venut com a imprescindible, màgic, i tot està muntat per facilitar al màxim les activitats turístiques malgrat això suposi un cost a vegades inassumible. A Nova Zelanda o hi vens disposat a gastar diners o bé reses a la Verge del Puny per trobar la manera més econòmica però també més xula de fer les activitats i visites. Nosaltres, us ho podeu imaginar, som molt de la Verge del Puny.

Muntanyes i muntanyes d'informació turística

Muntanyes i muntanyes d’informació turística

El nostre cotxet, molt papi xulo...

El nostre cotxet, molt papi xulo…

Al Nord volíem conèixer la zona dels Malborough Sounds, un entorn de valls inundades per les crescudes del nivell del mar, i caminar un tram del Queen Charlotte Track, que resulta ser un camí de 71km que recorre un braç de costa i que finalitza a la Ship Cove i Resolution Bay, lloc on el navegant i explorador James Cook va trobar refugi en els seus viatges per aquetes terres. No ens motivava fer tot el track i tampoc volíem pagar els 75$ que costa el watertaxi que et recull al final del camí, però tampoc volíem perdre’ns-ho. Una opció era llogar bicicletes però coneguts els preus kiwis per un dia de bici vam deixar córrer la idea. Així que l’opció, marca de la casa, va ser conduir unes hores la sinuosa carretera del Malborough Sounds fins arribar a un punt on deixar el cotxe i enganxar el camí fent una excursió d’anada i tornada. La caminada és senzilla i els paisatges molt macos, plens de silencis només trencats pels cants dels ocells, de tant en tant una platja, una petita cascada, sempre amb l’aigua a prop i uns boscos que a nosaltres ens són exòtics. Va ser agradable caminar sense gent ni presses ni altra companyia que nosaltres dos, però passades unes hores vam decidir tornar cap al cotxe i fer camí per evitar que se’ns fes fosc i haver de conduir de nit per la carretera de corbes. Només vam fer un petit tast del Queen Charlotte Track, però vam marxar convençuts que ens havíem fet una bona idea del lloc, maco però no espectacular, i possiblement menys bonic que els camins de ronda de les nostra costes catalanes 😀 .

Queen Charlotte trak

Queen Charlotte trak

P1120618

Havíem d’anar per feina, teníem llogat el Nissan Bluebird i calia tornar-lo a Christchurch en sis dies, teníem molts kilòmetres per endavant i varies coses per veure i fer. Tornant del Queen Charlotte fèiem nit a un campsite gratuït al mig del bosc després de conduir 15 km de carretera sense asfaltar, com a recompensa passàvem la nit plantant la tenda sobre la gespa i a prop del riu sota un cel amb milions d’estrelles. L’endemà tocava conduir força kilòmetres fins arribar a l’Abel Tasman National Park, allà ens esperava un dia de trekking preciós. Abans però tindríem temps de trobar un nou tresor fent geocaching , i recolliríem a un alemany i un danès que feien dit a la carretera. Separats per poc menys d’un kilòmetre esperaven que algú pares i els portés el més a prop possible de la zona de Tahakaka, que en aquesta època de l’any bull d’activitat perquè es treballa en la recollida de pomes. A Nova Zelanda i segons ens diuen també a Austràlia, hi ha una legió de backpackers i altres rodamóns treballant en la recollida de fruita, paguen prou bé i ajuda a estalviar perquè et faciliten allotjament però també expliquen que és una feina molt dura! Era curiós escoltar parlar anglès al danès amb aquell accent de víking, explicant com viatja fent dit, treballant a canvi d’allotjament i menjar, i acampant a qualsevol lloc amb la seva tenda, repetint-nos que tot el que necessita a la vida ho porta a la seva enorme motxilla. L’altre, l’alemany jove i més net se’l mirava amb admiració i és que aquell era el seu ideal ara que tot just començava a viatjar. És curiós com el destí posa en comú persones de la forma més inesperada, i en aquest cas amb nosaltres com a intermediaris. No vam voler discutir-li al víking ros i barbut que la nostra idea de vida era modesta però no tan modesta, que ens repetís que no havíem de llogar sinó fer dit, i que evidentment la seva llibertat de moviment i la forma de viatjar que portava era possible i directament proporcional a la solidaritat que trobés pel camí; gent que l’acollís a casa o que el portés de franc d’un poble a un altre. Però no estem aquí per jutjar, cadascú que trobi el seu camí el millor que sàpiga i que més feliç el faci!

L'hem trobat!

Buscant tresors amb el geocaching

A prop de Tahakaka hi ha els "Labyrinths Rocks"

A prop de Tahakaka hi ha els “Labyrinths Rocks”

Les aigües més cristalines del món també estan per aquesta zona

Les aigües més cristalines del món també estan per aquesta zona

A Tahakaka fem nit en un càmping, sopem calent i ens fem unes dutxes que ens senten de meravella. Descansem a la terrassa i observem la varietat de personatges que ens rodegen; un senyor gran que viatja en una furgoneta Mercedes vella i super hippy que sopa i esmorza batuts de verdures crues, parelles de jubilats que viatgen amb motorhomes tan grans que semblen cases, backpackers solitaris que dormen en tenda i sopen, dinen i esmorzen espaguetis, i parelles, força parelles que com nosaltres fan ruta amb la seva campervan  o cotxe.

Una campervan de mida habitual a NZ

Una campervan de mida habitual a NZ

Tot l’endemà el dediquem a fer un trekk circular que inclou els dos trams finals de l’Abel Tasman National Park. Travessem boscos i ens creuem amb tot tipus d’ocells, alguns encuriosits surten del bosc a mirar-nos de més a prop, arribem a una platja amb la sorra de color taronja i tornem a endinsar-nos al bosc per aparèixer de nou a la platja, creuem un tram aprofitant que la marea és baixa i seguim caminant una estona més sota un sol molt dolç que ens anima a banyar-nos en unes aigües turqueses netíssimes. És llavors, dins de l’aigua, quan ens adonem que una ombra fosca i  grossa com una persona ens passa per darrera a 2 metres de distància… una manta? una rajada? Encara no ho sabem. Acollonits sortim de l’aigua cagant llets, l’Èlia a cavallet sobre meu, i rient entre divertits i histèrics. Salvats! Continuem la caminada però ens aturem aviat, hi ha un pingüí blau mort a la platja, és petit i pelut, i fa força llàstima veure’l així. El primer pingüí que veiem a Nova Zelanda és mort… i sí, és blau. Ens queden gairebé tres hores per arribar on hem deixat el cotxe i ens posem les piles perquè no volem que se’ns faci fosc, pot estar bé provar de veure els esquius i famosos ocells kiwis però si volen ja trauran el cap a saludar-nos. Fent camí compartim una estona amb una noia canadenca amb qui compartim impressions sobre Nova Zelanda, ella no està massa impressionada doncs allà al seu país l’entorn natural també és espectacular, li donem unes tiretes per les butllofes dels peus, porta nou hores caminant i va mig morta. Ja sense la canadenca seguim el camí, més endavant ens trobem un noi argentí de 22 anys amb qui com és habitual amb els argentins, parlem del Barça de Messi i de la melancòlica Argentina. El che va perdudíssim, no sap on ha aparcat el cotxe ni quin camí ha d’agafar per arribar al refugi on passar la nit, així que li indiquem el camí, contrari al que duia, i li desitgem sort! No sabem si hi va arribar perquè li quedava una hora de camí en plena nit pel mig del bosc, anava en xancles i sense lot, potser ell sí que es va topar amb els kiwis! La posta de sol és espaterrant i ens ajuda a arribar al cotxe. Un dia completíssim en un espai natural sensacional.

Per l'Abel Tasman National park

Per l’Abel Tasman National park

P1120686
P1120710

P1120689

Ens trobem un pingüí blau mort...

Ens trobem un pingüí blau mort…

Se'ns fa de nit

Se’ns fa de nit

Hem de deixar el nord i conduir sense parar fins a la costa est, volem arribar a un campsite gratuït molt a prop de Kaikoura, població costera molt freqüentada per viatgers de tota mena que busquen una oportunitat de veure lleons marins, navegar en barca a prop de balenes i banyar-se amb dofins! Així que posem la directe i agafem una carretera que fa drecera, bé, va resultar que no feia drecera però ens va oferir un altre paisatge nova zelandès, els infinits camps de vinyes. Com tindríem ocasió de comprovar més endavant a Nova Zelanda s’hi fan uns vins boníssims. Tan aviat arribem a la costa est la pluja ens acompanya, conduïm i parem a descansar en un lloc qualsevol i… sorpresa! A pocs metres del cotxe, en un racó de platja rocosa hi trobem desenes de lleons marins fent la migdiada, ens miren despreocupats i badallen, i nosaltres embadalits! En el passat els lleons marins van ser caçats per la seva pell i per l’oli, gairebé fins a la seva extinció, actualment estan protegits i la població es recupera perfectament. Bé! Emocionats per la troballa i sabent que aquí aquests animals no corren cap perill, seguim conduint fins arribar al campsite; aquesta nit plantem la tenda sota uns pins immensos i sobre un llit de pinassa comodíssim, descansem que l’endemà volem nedar amb dofins! Però la pluja segueix dominant el temps, el mar està molt mogut, s’han cancel·lat els tours amb dofins i balenes… a Kaikoura no se’ns hi ha perdut res més i l’endemà hem de tornar el cotxe de lloguer a Christchurch així que no podem esperar ni un dia més. Una mica tristots rondem pel poble una estona més i ens trobem amb més lleons marins, aquests es deixen fotografiar i gairebé abraçar!

Lleons marins a Kaikoura

Lleons marins a Kaikoura

P1120862

Arribem a Christchurch cansats i amb gana, fem una pizza boníssima però que se’ns posa fatal, deu ser que se’ns ha acostumat el cos a menjar fruita, llegums i pasta, i ja no accepta massa bé la mozzarella desfeta. Christchurch és una ciutat d’aproximadament 300 mil habitants, la més poblada de l’illa sud, dinàmica i bonica, però amb una ferida enorme. El febrer de 2011 va ser sacsejada per un terratrèmol de 6.3 graus que va capgirar la ciutat; connexions d’aigua, electricitat i gas trencades, edificis ensorrats, moltes vivendes malmeses i en perill esfondrament, gent desplaçada i víctimes mortals. Encara ara la ciutat mira de recuperar la normalitat, hi ha molts carrers tallats i edificis precintats, molta feina per fer i molta gent que hi arriba per treballar en la reconstrucció. Com ens explicaran els nova zelandesos hi ha hagut un abans i un després d’ençà d’aquest terratrèmol i d’altres que han patit, un recordatori per a tots que les coses poden canviar radicalment, que la vida plàcida i estable d’aquest país pot ser alterada en una sola sacsejada inesperada. Una mica descol·locats per l’espectacle tanquem la guia obsoleta del 2006 perquè no ens quadra res del que hi ha al mapa amb la realitat.

L'església de Chirstchurch a mig refer

L’església de Chirstchurch a mig refer

Ens trobem dos Gandalfs!

Ens trobem dos Gandalfs!

Molts carrers encara tallats

Molts carrers encara tallats

Retornem el cotxe de lloguer, visitem Christchurch, i recollim la nostra mini campervan. El pla està clar, recórrer la resta de l’illa sud en aquest cotxe que permet dormir-hi a dins. No és com les campervans tan xules i pintades que hem vist per les carreteres de Nova Zelanda però a nosaltres ja ens serveix, ens surt més econòmica, gasta menys i podem dormir-hi, al sud fa més fred i potser no és tant bona idea dormir en tenda.

Avui dormim aquí, davant del mar

Avui dormim aquí, davant del mar

Carreguem benzina, planegem la ruta, calculem kilòmetres i menjar, fem les compres que calen i ens posem de nou al volant. Seran 12 dies de ruta que ens portaran per carreteres llarguíssimes i solitàries, paisatges bucòlics de granges i ovelles, llacs i boscos, caminades entre muntanyes de més de 3000m i glaceres imponents, cascades d’aigua i boscos de fades.

Abans de conduir direcció oest i perdre’ns per l’interior de l’illa ens atorguem una nova oportunitat de veure dofins i nedar amb ells. Així que ens dirigim a la península de Akaroa i fem nit davant la platja, l’endemà ens arribem al poble i ens enfilem al vaixell amb un pocs turistes més, tots vestits amb neoprè i amb ganes de veure els Dofins Hector. La mar està moguda i l’aigua no molt clara, està clar que no és el millor dia per fer-se a la mar però és avui o potser mai. El guia ens fot una pallissa de briefing en anglès i tot i què ens perdem molts detalls tenim clar el que hem de fer; fer un cercle dins l’aigua, evitar els laterals del vaixell i fer molt soroll per atraure els dofins, cantar i bufar pel tub perquè els dofins sentin curiositat. I allà estem tots fent sorollets i patint el fred d’una aigua molt freda, però el dofins es compadeixen de nosaltres i apareixen davant nostre, en grups de dos o de tres ens rodegen i passen molt a prop nostre fins que en tenen prou i apa adéu! Sortim de l’aigua i de tornada a port ens segueixen sis dofins a proa jugant amb les corrents que fa el vaixell. Uns animals esplèndids i una experiència per recordar!

Far d'Akaroa

Far d’Akaroa

Això sí que els hi agrada!

Això sí que els hi agrada!

Més que contents, deixem Akaroa i ara sí posem rumb cap a l’interior.

Anuncis

One response to “Road trip a l’illa sud (Part 1)

  1. Es genial seguir la ruta que aneu fent però sort del mapa de Ippat perque són noms molt estranys que tos acaven en Bay i costa de trobar en el mapa.
    Continuo la història a la segona part.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s