Sense funerals a Tana Toraja

Sulawesi és al nord d’Indonèsia, entre Kalimantan (Borneo) a l’oest i les Illes Moluques a l’est. En la nostra primera visita a Indonèsia, ara fa tres anys, vam descartar-la perquè no teníem prou temps, així que ara, amb més temps que diners, ens vam decidir a recórrer alguns llocs d’aquesta immensa illa. Arribàvem a la ciutat de Makassar en avió, viatjant amb la companyia LionAir, la companyia indonèsia low cost per excel·lència. Per a molts viatjar amb aquesta companyia aèria és una activitat de risc, si totes les companyies aèries indonèsies  ja tenen mala fama, i a excepció de Garuda Indonèsia, estan a la llista negra d’aerolínies de la Unió Europea, LionAir resulta especialment poc recomanable. Aparentment tot és tant correcte com a qualsevol altre aerolínia però la precarietat va per dins. Per sort, el nostre vol va ser correctíssim, bé, correctíssim no, per desgràcia ens havien obert les motxilles facturades. Al recollir l’equipatge ja vam notar quelcom estrany així que vam demanar d’obrir les bosses amb un paio de seguretat i un altre de LionAir al davant. Va resultar que a l’Èlia li havien robat el mòbil que duia a la bossa, res més, però LionAir ja avisa que no es fa responsable de res, és a dir, qualsevol manipulació de l’equipatge queda impune. En fi, ens acontentem amb un informe del que ha passat signat per la companyia per poder reclamar a l’asseguradora i deixem l’aeroport negociant un taxi fins a la terminal de busos de Makassar, teniem una hora per agafar el bus nocturn que ens portarà a Rantepao, la principal ciutat de la zona de Tana Toraja al centre de Sulawesi.

Els nens de l’hostal al·lucinen amb el mòbil

Cases tradicionals, però més modernes, fixeu-vos en les teulades

Casa tradicional amb la típica teulada

Teràpies de fang

Ens relaxem en les comodíssimes butaques del bus nit i aconseguim dormir unes horetes abans no arribem a Rantepao, són les 6:30 del matí i cal buscar un hostal on passar les properes dos nits. En mirem un parell i ens decidim per Ryana Homestay, és força nou, està net i la zona és cèntrica però tranquil·la. Ens paguem un esmorzar, descansem una estoneta i planifiquem el dia. Volem fer un tomb pels pobles del voltant i veure de ben a prop els camps d’arròs i les cases tradicionals dels Tana Toraja, i és que aquesta zona de Sulawesi, Tana Toraja, és coneguda i visitada per l’interès que desperta la seva cultura singular, una ètnia, història i llengua pròpia, i sobretot, unes tradicions entorn la mort i els funerals molt particulars. Els Tana Toraja celebren la mort com un gran esdeveniment que aplega familiars, amics i coneguts d’arreu per acomiadar el mort, organitzen uns funerals que duren dies i, entre d’altres cerimònies,  celebren una matança de desenes de porcs i búfals d’aigua, si el mort és molt rellevant i ric potser centenars, amb la finalitat d’assegurar el benestar del que ja no hi és i dels que es queden. Tot plegat sembla ser un espectacle força sagnant, només apte per a estómacs forts i persones amb empatia dubtosa, una gran bacanal i també un motiu de retrobament familiar i d’honorar les tradicions ancestrals. Com algú haurà intuït a nosaltres no ens interessava massa el tema, sabíem que hi havia funerals aquells dies però els vam evitar. Tolerem, quin remei, i no estem molt segurs de respectar aquest tipus de tradicions que impliquen animals i mort, ja siguin a casa nostra o a l’altra punta del món, sigui per festes populars o per funerals, així que vam optar per denegar alguna invitació i explicitar el perquè. No pretenem jutgar-ho però no ens motivava tu! Qui senti curiositat pels funerals dels Tana Toraja, principal atracció turística d’aquestes terres, pot consultar dos visions totalment diferents sobre aquesta tradició en els blogs d’en Joan i l’Èlia,Voltant pel món , i de l’Adrià i la Marta, Suc de Coco.

L’Aitor aprenent noves paraules en Bahasa Indonèsia

La casa principal del poble acumula totes les banyes de búfals morts en cerimònies

Així que nosaltres, amb cascos i moto llogada enfilem les sinuoses carreteres de la regió decidits a perdre’ns entre viles tradicionals, camps d’arròs i llocs d’enterraments. En altres temps era tradició entre els Tana Toraja dipositar els taüts dels morts en coves profundes, penjats en parets de roca, o si el difunt era un recent nascut o fruit d’un avortament en els forats de grans arbres. Per visitar tots aquests llocs ens demanen pagar una entrada, tot i ser només unes 20.000 rupies, euro i mig per persona, ho trobem desproporcionat i mirem de regatejar sempre o pagar a la sortida en funció del que creiem just. És cert que ens emportem alguna mala cara però la majoria de vegades accepten i entenen que una visita de cinc minuts no val el mateix que un plat d’arròs amb verdures i una ampolla d’aigua. L’última cova que visitem és la més sinistre, l’entrada és atapeïda de taüts molts d’ells corcats, gairebé que podem veure-hi els morts, ens endinsem a la cova humida i amb una olor… inquietant, caminem il·luminats pels mòbils i arribem a un espai més ample, alt i ple de ratpenats que comencen a despertar per la nostra presència. L’últim que volem és una estampida de ratpenats allà dins o sigui que avancem creuant els dits perquè segueixin adormits, abans de sortir ens creuem amb un aranya un pam de grossa, i finalment, la llum. Espeleologia macabre!

Arbre on enterraven els bebès d’avortaments

Tampangallo. Cova on antigament col·locaven els taüts dels morts adults

A vegades fins i tot els quasi penjaven del sostre

Ens perdem moltes vegades malgrat els dos mapes que portem però trobem el camí preguntant i tornant a preguntar, i aprofitem les estones de pluja per descansar de moto i menjar un bol d’arròs amb verdures al primer warung presentable abans de continuar fent ruta. El paisatge és força maco i ens ho passem bé sent el centre d’atracció de les viles per on passem, la majoria d’occidentals que veiem fan la ruta en taxis particulars que els porten d’un punt turístic a un altre, però en moto, pocs.

Nens tornant de l’escola

Feinejant al camp

Els nens també ajuden

Els més perjudicats…

Flipat!

Hello míster!

Haurem estat dos dies sencers a Rantepao, el primer visitant els pobles i terres del nord (Palawa, Lempo, Batutumanga, Bori, Barana) i el segon fent el sud fins a Makele fent un ruta circular (Buntu Pune, Kete’Kesu, Pala’tokke, Kambira, Suaya, Makele, Lamo, Londa). Al blog Suc de Coco trobareu un parell de mapes de la zona que ens van ser de molta ajuda!

Vam descartar fer cap trekking, no ens venia massa de gust i plovia molt sovint, en els següents dies ens n’empanadirem doncs en Daniel i la Marlene, fantàstica parella alemanya que coneixerem i amb qui compartirem la propera setmana de viatge, ens parlaran meravelles d’un trekking per la zona de Mamasa, no massa lluny de Rantepao. Si us apropeu a aquestes terres no deixeu escapar l’oportunitat de caminar-hi i gaudir de l’hospitalitat de la seva gent.

Més coves amb tombes

Dins les coves hi ha reproduccions en fusta dels difunts

Taller on fan les reproduccions. L’Aitor li volia preguntar al de la samarreta si podíem fer la foto… 😉

Tombes actuals més modernes

Trobem la mare de l’Indy!!!!

I molts més gossos controlant tot el que poden

En una de les moltes paradetes que hem fet amb la moto hem viscut una situació molt tendra que recordarem sempre. Mentre caminàvem per uns camins inhòspit en direcció a una de les moltes coves de la zona ens hem trobat un búfal lligat, fins aquí res d’estrany, però quan ens hi hem acostat per saludar-lo (molt típic per part nostre) i l’hem començat a acariciar el búfal se’ns ha acabat estirant a terra i girant el cap perquè el gratéssim ara per aquí ara per allà. Ha estat espectacular, per uns moments hi ha hagut una complicitat i confiança brutal entre nosaltres i ell que amb paraules se’ns fa molt difícil de descriure. Al cap d’una estona d’anar fent moixaines al búfal ha aparegut un nen que el veure’ns se’ns ha acostat de seguida i ha fet el mateix, acaronar el búfal per participar amb nosaltres d’aquell moment.

Una mà a la banya no fos cas…

El nen ens diu que búfal en bahasa  indonèsia és “kerbau”

Crec que li hem agradat al búfal

L’endemà ens espera un viatge llarg i dur, a priori 10 hores de bus fins a Tentena, encara més al nord, així que decidim sortir a sopar d’hora i qualsevol cosa ràpida. Fem quatre passes i preguntem al primer noi que trobem on podríem anar a sopar, qualsevol lloc barat, bo i proper, i el noi, tot emocionat ens suggereix un warung a pocs metres i ens hi acompanya, ens aconsella sobre el menjar i ens demana un favor; fer-nos una entrevista i enregistrar-la amb el mòbil per poder-la treballar més tard a classe. Ens diu que està estudiant en alguna cosa relacionada amb ser guia de turisme i és clar, li anem més que bé! Responem un munt de preguntes, donem el nostre parer sobre Indonèsia i el poc que sabem de la seva cultura, expliquem d’on venim i com funcionen algunes coses al nostres país, ell ens respon alguns dubtes que tenim sobre els Tana Toraja i Sulawesi i ens acomiadem amb una foto de família. Un bon nanu!

Monument enorme a Makele

Algunes dades pràctiques:

Transport:

L’estació de busos de Makassar és a 30-40 minuts de l’aeroport. Hi ha busos públics que fan el trajecte per unes poques rúpies però el servei acaba sobre les 18:00, així que si s’arriba tard a Makassar cal negociar un taxi o bemo. Des d’allà es pot agafar un bus de 9 hores fins a Rantepao, l’últim surt a les 22:30, hi ha diverses companyies i el preu és negociable, nosaltres vam fer el trajecte nocturn per 120.000 per cap, però sospitem que el preu pot ser més baix, o més alt!

Lloguer de moto a Rantepao; 60.000 rúpies 24 hores.

Dormir:

A Rantepao; Rayna Homestay, força nou, net, tranquil i amb wifi. És molt a prop del lloc on paren els busos que arriben de Makassar, al carre principal de Rantepao, pregunteu allà mateix i us indicaran el camí, sinó és difícil de trobar.