Llarg camí al paradís

A Tana Toraja ja ho teníem tot fet i ja teníem ganes de deixar la sorollosa Rantepao, en realitat la nostra principal motivació per anar a Sulawesi era poder passar uns dies a les Illes Togean, més al nord, un conjunt d’illes poc habitades i visitades rodejades per corall arreu, fet que les converteix en un petit paradís per a descansar i nedar entre coralls i tot tipus de fauna marina a pocs metres de la platja i del bungalow.

Havíem llegit que arribar a les Illes Togean és difícil, i va resultar ser del tot cert, més cert del què haguéssim volgut. En total, des de Rantepao fins a l’illa de Bomba vam tardar 32 hores comptades, sense dormir massa i menjant poc, va ser una gran aventura que ara amb una mica de perspectiva recordem amb bons ulls, per això us en volem fer cinc cèntims.

Mapa de Sulawesi amb les Togean encerclades

Mapa de Sulawesi amb les Togean encerclades

La nostra idea era prendre l’autocar que sortia a les 8:30 del matí al carrer principal de Rantepao, això és el que ens havien dit, ens havíem decidit per aquesta companyia i no una altre perquè aquesta marxava mitja horeta més aviat, en teoria. Quan ja feia 10’ que ens esperàvem a dins l’autocar i veient que el personal no tenia cap tipus d’intenció de marxar fins que no s’omplís em vaig acostar a la senyora dels tiquets per pressionar-la una mica, ella va respondre amb un “Sorry, Indonesia time”, no no senyora, fa 20’ ens ha dit que aquest autobús sortia a dos quarts i encara tenim molt viatge per endavant…si us plau. En 5’ ja estàvem en marxa per la super carretera plena de corbes en direcció a Tentena, la nostra propera parada. En teoria el trajecte havia de durar 10 hores, en teoria, però algú ja ens havia comentat que en podrien ser 14 i això ens mosquejava una mica. Suposo que si l’autocar no fa cap parada, ni per dinar, ni per canviar rodes, ni per solucionar no sé quin problema del motor ni per ser remolcat en més d’un tram de carretera enfangat doncs potser sí que es pot fer en 9 hores. Evidentment no va ser el nostre cas, sinó no hagués estat una aventura.

El nostre autobús va a tope!

El nostre autobús va a tope!

Però de tot se’n pot treure la part positiva, a l’autocar vam conèixer la Marlene i el Daniel, una parella d’alemanys que, com nosaltres, també estaven de llarg viatge, així que les hores se’ns van fer una mica més amenes i quan la carretera ens donava un respir per poder parlar i no haver-nos de concentrar en no marejar-nos doncs la fèiem petar i intercanviàvem informació, plans i vivències.

Cap a les 20h, després d’haver al·lucinat amb com penjaven una moto al darrera l’autocar, d’haver intentat dormir, d’haver evitat que la nena del costat ens vomités al damunt, d’haver suportat la música del conductor, d’haver deixat de respirar unes quantes vegades per evitar el fum del tabac del també conductor i d’haver evitat que els escarabats que van aparèixer amb la foscor se’ns enfilessin pels pantalons, van aturar els motors davant d’un warung a una hora de camí de Tentena, en teoria altre cop.

La cuina del warung

La cuina del warung

Volíem fer nit a Tentena per no fer una llarga tirada de bus i fer un descans de camí a Ampana, poblet des d’on prendre la barca a les illes Togean, però el trajecte ja estava sent llarg i a Tentena no hi teníem gaire cosa a veure, així que vam preferir seguir unes hores més al bus i enganxar-nos al pla de la Marlene i el Daniel, ells també pujaven cap a les Togean i sent quatre sempre és més fàcil d’ obtenir bons preus en transport i allotjament.

A la una de la matinada arribàvem al poble de Poso, rebentats, afamats i adormits, però no ens podíem permetre el luxe d’abaixar la guàrdia, no encara. Havíem d’aconseguir transport fins al port d’Ampana, a 5 hores d’on érem ara. L’altra opció era intentar trobar un hotel a aquelles hores, dormir una mica i mal aprofitar l’habitació pagada per l’endemà agafar un autocar fins a Ampana, però llavors no podríem agafar el vaixell de les 9 del matí cap a les Togean i hauríem de fer nit a Ampana… com podeu veure, problemes de logística i comunicació. Però recordeu que estem a Àsia i que a Àsia tot és possible, només baixar de l’autocar ja teníem dos nanos que ens oferien un cotxe privat amb conductor fins a Ampana, només calia regatejar una mica ja que nosaltres érem la seva última opció per guanyar calerons aquella nit i per a nosaltres ells eren la única sortida del poble a aquelles hores. Finalment tots contents per  un preu raonable, 500.000 rúpies el cotxe a dividir entre els 4, uns 8 euros per cap. Semblava que per fi podríem dormir una mica perquè el cotxe era força nou i amb força espai, doncs no. Al cap d’una estona de conduir el conductor va aturar el cotxe en un restaurant on vam poder fer un sopar-esmorzar a base de sopa i arròs que ens va entrar força bé, però quan ja enfilàvem cap a Ampana amb la panxa plena i els coixins inflables preparats vam començar a veure coses rares. El conductor es distreia constantment per mirar el mòbil i enviar missatges, per menjar caramels, mirar per la finestra com buscant no sé què i frenant i accelerant de cop, anàvem molt lents però de banda a banda. Com vam poder, amb una barreja d’anglès i bahasa indonesia (perquè ell no parlava anglès) li vam preguntar si estava bé, si tenia son, si estava cansat… però l’home res de res;

-Tots: Ok?

-Ok

– Tots: Massala (problema)?

– Tidack (no)

– Tots: Hati Hati (vigila)!

– Hati hati (vigilo)

I de sobte l’home atura el cotxe, baixa (aquí tots estàvem ja amb la mosca darrera l’orella) i comença a buscar entre les plantes i arbustos del voral, el tio agafa no sé quines fulles i torna a entrar al cotxe. Nosaltres aquí ja estàvem alarmats i érem conscients que així no podríem seguir, i ens quedaven 4 hores de trajecte! I seguíem amb les frenades i accelerades i ell que s’acosta molt al vidre com si no hi veiés bé. A veure, comitè de crisi, què fem? Així no podem seguir 4 hores perquè és com estar esperant a tenir l’accident, ni dormirem ni descansarem, què fem? Aturem el cotxe i que dormi una estona? No ens agrada la idea d’aturar-nos allà  i no creiem que ell accepti… Una mica tensos i amb la urgència de prendre una determinació parlem amb el Daniel i la Marlene i decidim que l’Aitor conduirà. Sí sí, surrealista, però és la millor opció perquè té el carnet internacional i de tant conduir per Austràlia i Nova Zelanda ho té per mà això d’anar per l’esquerra. Decidit, l’Aitor al volant i la resta donant conversa.

– Aitor: Mr stop! stop!

– (cara d’indonèsi al·lucinat)

– Aitor: Stop please!

– (atura el cotxe)

– Aitor: I’ll drive (fent-li el senyal de conduir). You sleep and I’ll drive (jo condueixo i tu dorms). No problem!

Tots a la vegada vam fer una mica el teiatru, no problem, no problem, you sleep. Total que l’home no es va resistir gens a la nostra proposta i es va posar al darrera, en 2’ estava clapant i roncant. Increïble!

Les següents hores les vam passar xerrant amb el Daniel (la Marlene estava al darrera amb mal de panxa), esquivant vaques i cabres que literalment dormien al mig de la carretera (suposem que l’asfalt mantenia l’escalfor del dia i hi estaven de conya) en una carretera estreta i amb corves,  i evitant sots enormes (vam esbrinar que sempre n’hi havia molts més abans i després de cada pont). I suposo que us estareu preguntant com sabíem el camí… Doncs tot recte, era la única carretera que comunicava els dos pobles, només calia mantenir-se a la vora de la costa.

I al cap d’unes 3 hores, quan la son ja ens havia vençut a tots menys a l’Aitor, un campeón, vam fer una última parada per fer uns pipis de bon matí, al veure que l’home ja estava molt més espavilat i que l’Aitor necessitava descansar una estona vam acordar que el tio del cotxe tornés a conduir i fes la seva feina, conduir la resta de viatge fins a Ampana mentre nosaltres dormíem una mica més. Però l’aventura no acaba aquí, evidentment. Vam arribar a Ampana ben d’hora al matí, una mica més morts que el dia anterior, però no prou com per estalviar-nos fer una mica de justícia. L’home s’havia passat la meitat del viatge dormint i no estàvem disposast a pagar el que havíem acordat. Després de fer-nos entendre i insistir i tenir a quasi tot el poble allà pendents de nosaltres va aparèixer el noi de l’oficina d’informació turística, l’únic que parlava anglès. Quan li vam explicar els fets i li vam dir el què teníem pensat pagar-li (2 euros menys del preu acordat) tot va ser molt evident i fàcil i el conductor va haver d’aguantar els somriures de la gent del poble al assabentar-se que no volíem pagar-ho tot perquè havia estat dormint.

Després de 30h de viatge i sense aclucar l'ull només ens quden 3h de barqueta

Després de 30h de viatge i sense aclucar l’ull només ens queden 3h de barqueta

Al cap d’unes 3 hores d’espera en aquell poble sense gràcia esmorzant i fent-la petar vam deixar el trist moll enrere, vam agafar una barca cap a la nostra illa paradisíaca particular, Pollalisa, sí sí, tal com sona. Però no podia ser tant fàcil, encara ens faltava superar un últim entrebanc. Després de 2 hores de barca arribem a la illa i ens diuen que els 12 bungalows estan plens… noooo!!! No ens ho podem creure, que ens tirin al mar, desistim… Al golf de Togean hi ha milers de illes, però evidentment no totes tenen bungalows ni estan habitades i per anar d’una a una altre s’han de fer hores de barca. Però teníem una última carta, mentre esperàvem la barca al port d’Ampana havíem parlat amb un home oferint-nos uns altres bungalows molt a prop de Pollalisa Island anomenats “Pitate Cottage”, eren nous de feia 5 mesos i el preu i el servei que oferien era el mateix que a Pollalisa, 150.000 rúpies (10 Euros) per cap amb 4 àpats al dia, te, cafè i aigua a tota hora i l’allotjament. Decidit, els hi farem una ullada. Li diem al conductor de la barca si ens hi pot apropar i en 30’ arribem a un altre port, el port de l’illa de Bomba on hi ha una vila i algun bungalow cutrillo on en pots esperar fins que Pollalisa es buidi si és plena, o com en el nostre cas, agafar una altre barca fins als nous Bungalows, a 30’ més en barca. Aquí ja estàvem que defallíem, cansats, bruts i a molta son, ens podien llençar als taurons…!  Jo només em consolava pensant, “tot passa per  alguna raó”, n’hem de treure alguna cosa bona de tot això, no pot ser tanta desgràcia… I així va ser, vam arribar a una platjeta amb 5 bungalows nous de trinca, tots per a nosaltres 4 sols i portats per una família local encantadora que ens va cuidar com mai, no els oblidarem segur. El que havien de ser 3 dies es va convertir en quasi una setmana. El ferri per marxar de les illes Togean cap a terra ferma (Gorontalo) no passa cada dia, així que o t’hi estàs tres dies o sis o nou… Amb el que ens va costar arribar l’últim en el què pensàvem era en marxar, ens dutxàvem a galledes i sense aigua calenta, no teníem electricitat fins que es feia fosc i no teníem wifi, però ens vam sentir com reis en aquell tros d’illa, vam menjar com mai, vam descansar i prendre el sol i cada dia anàvem d’excursió a fer snorkel a una barrera de corall diferent, tot un luxe. Al cap d’un parell de dies es van afegir al nostra trosset de cel un francès de 20 anys i una noia britànica de 21 que el Daniel i la Marlene havien conegut uns dies abans a Tana Toraja i casualitats de la vida, amb ells venia una holandesa amb qui havíem coincidit a l’hostal de Rantepao, la família al complet. Però més que seguir escrivint us deixem unes fotos perquè veieu de què estem parlant.

Arribem a la nostra platja particular

Arribem a la nostra platja particular

El  nostre bungalow

El nostre bungalow

Per fi arribem a la nostra platja particular

Les postes de sol són impressionats i n'hi ha cada dia!

Les postes de sol són impressionats i n’hi ha cada dia!

P1160015

P1160016

P1160018

Tot controlat, no?

Quan vam considerar que ja estàvem prou morenos i relaxats d’aquell estil de vida tant Robinson Crusoe vam decidir seguir el nostre camí, la resta de la “família” s’aturaria a una altra illa, Kadidiri, on farien un parell d’immersions, a nosaltres no ens quedava massa temps a Indonèsia si no volíem allargar el visat i teníem pendent fer l’illa de Java, així que vam seguir endavant amb l’objectiu d’arribar a l’illa de Bunaken, ben bé el nord de Sulawesi i molt a prop de la ciutat de Manado.

Que vols un coco? No pateixis que te'l baixen de la palmera

Que vols un coco? No pateixis que te’l baixen de la palmera

Classe d'EF per als peques

Classe d’EF per als peques

De camí a la barrera de corall veiem dofins!

De camí a la barrera de corall veiem dofins!

Una barrera de corall tota per a nosaltres sols

Una barrera de corall tota per a nosaltres sols

Més enllà de la barrera la immensitat del mar

Més enllà de la barrera la immensitat del mar

Jugant amb els Nemos

Jugant amb els Nemos

DCIM100MEDIA

Diferents tipus d'estrelles de mar

Diferents tipus d’estrelles de mar

Un peix cocodril

Un peix cocodril

DCIM100MEDIA

Com peix a l’aigua

DCIM100MEDIA

Després de la cremada del primer dia ara ens banyem sempre amb samarreta

DCIM100MEDIA

Cap a les profunditats!

Un petit ermità

Un petit ermità

D'excursió a veure ocells gegants

D’excursió a veure horn birds, uns ocells molt grans

P1160193

P1160207

Horn bird

Si arribar fins les Togean és llarg i difícil sortir-ne també requereix temps i esforç. Primer 3 hores de barca des dels bungalows de l’illa de Bomba fins al moll de Wakai, a l’illa de Batudaka, allà esperar 3 hores més fins a agafar el ferri que arriba a Gorontalo a les 5am i allà, ja a terra ferma, aconseguir un cotxe amb conductor que ens dugui fins a Manado, la principal ciutat del nord de Sulawesi, unes 9 hores més. Vaja, que tota la calma i relax que havíem gaudit a les illes Togean la perdíem en tan sols un dia i tornàvem a patir el cansament i la son d’aquell que no para de sumar kilòmetres.

6 dies inolvidables molt ben acompanyats

6 dies inolvidables molt ben acompanyats

Awa al poder!

Awa al poder!

Fent temps a Wakai. Si treus una pilota tens companyia assegurada

Fent temps a Wakai. Si treus una pilota tens companyia assegurada

Quan la millor paperea és el propi terra...

Quan la millor paperera és el propi terra…

La ciutat de Manado ens la vam menjar amb patates perquè la barca pública a l’illa de Bunaken surt a les 14h, nosaltres vam arribar passades les 16h així que vam haver de fer nit en un hotel tan crusti com la ciutat… Teníem l’opció d’arribar-hi en fastboat, barca privada, però no en volíem pagar el preu així vam decidir fer nit i donar una oportunitat a Manado. Ens vam passejar pels seus carrers, vam canviar diners, comprar uns bitllets d’avió i ens vam apropar a un centre comercial. Vaig cometre l’error de dur la samarreta del barça posada… així que a cada passa que fèiem tothom ens saludava pel carrer i cridaven Barca Barca! O en el millor dels casos Barça! Però al centre comercial va ser exagerat… alguns dependents s’amagaven tímids per no haver de parlar anglès amb nosaltres, altres s’aixecaven per saludar-nos i gairebé semblava que ens perseguissin pels passadissos, corrien i després apareixien al nostre costat com aquell qui no vol la cosa, surrealista. Vam ser l’atracció del moment, uns europeus allà! Va ser divertit per una estona però vam agrair desaparèixer i enfilar cap a l’hotel, aturant-nos per menjar qualsevol fritanga a les paradetes del carrer de camí.

L’endemà, després d’aprofitar-nos del wifi de l’hotel del costat per posar-nos al dia vam prendre la barca en direcció l’illa de Bunaken, de nou una barca pública plena a vessar de gent, menjar i trastos. I de nou ens indignàvem al veure tota la porqueria flotant a les aigües del port de Manado, però és lògic, si quan acaben de menjar una xocolatina llencen el paper al mar… El problema de les deixalles i la brutícia en general es repeteix a tot Indonèsia, tant és que siguis a unes illes paradisíaques o a la ciutat més mediocre, hi ha porqueria arreu. I és curiós, perquè les seves cases, els seus negocis, els seus espais privats estan força nets, el cuiden, però tot allò o aquell espai que pertany a l’àmbit públic i compartit esdevé terra de ningú, és brut i ningú se’n preocupa massa.

El gran problema d'Indonèsia

El gran problema d’Indonèsia

Des de l’hotel de Manado vam trucar als bungalows de Bunaken que ens havia recomanat el Daniel i la Marlene, el Lorenso’s Beach Garden , així que al baixar de la barca el Lorenso i un nano ja ens esperaven amb dues motos per dur-nos fins als seus bungalows a l’altre punta de l’illa, perfecte perquè ens estalviàvem una bona caminada amb les bosses! Enfilats a una moto amb la motxilla gran al darrera i la petita penjant d’un braç ens agafàvem ben fort i fèiem equilibris per no caure per aquells carrerons atrotinats amb pujades i baixades infernals. Vam arribar dels primers i vam poder triar habitació, n’hi ha per a tots els pressupostos, bungalows nous per a famílies i parelles amb bany privat, i habitacions més modestes amb bany compartit, nosaltres vam optar per un entremig, una habitació de les velles amb bany privat, suficient, ho vam tenir clar quan van haver d’apartar del mig de la porta a una gata amb 4 gatets que mamaven i que s’havien instal·lat a l’estora del davant d’aquella habitació, aquella per nosaltres ens vam dir, amb la família gatuna inclosa vam estar encantats i ben distrets.

El Lorenso ens reb de la millor manera

El Lorenso, a la bateria, ens rep de la millor manera

P1160324

En aquestes hamaques llegirem una estona

Tenim biblioteca i tot

Tenim biblioteca i tot

Els protectors del nostre bungalow

Els protectors del nostre bungalow

Els següents tres dies els vam passar de panxing, prenent el sol i llegint, fent snorkel als coralls que hi ha al davant, menjant i parlant amb els demés hostes. El corall creix a pocs metres de la platja i s’hi arriba nedant sense gaire esforç, però cal estar al cas de la marea i els corrents per evitar ensurts al ser arrossegat fins l’altre punta de l’illa. Amb una mica de sort s’hi poden veure tortugues, no va ser el cas, però sí que vam veure tot tipus de peixos entre d’altres el peix lleó o el peix pedra, morenes i serps. Allà vam conèixer a la Silvie i el Sebastien, francesos de Tolosa a qui prometem visitar i tastar les pizzes napolitanes del seu local, i a la Jane i la Kattie, mare i filla, americanes de Califòrnia i vegetarianes amb qui vam congeniar de meravella. No va ser tan extraordinari com a les illes Togean perquè hi havia més gent i el tracte no era tant personalitzat, però el Lorenso i la seva gent s’ho van treballar en tot moment per fer-nos sentir de nou al paradís, com diu ell; “ safety, healthy and happyness”(seguretat, salut i felicitat).

Centenars de peixos davant mateix de la platja

Centenars de peixos davant mateix de la platja

DCIM100MEDIA

Un peix pedra camuflat

DCIM100MEDIA

P1160309

Una de les platges de Bunaken

Buscant cobertura, dona de molta fe...

Buscant cobertura, dona de molta fe…

I amb aquest bon regust de boca deixàvem Sulawesi, illa de muntanyes i platges, molt completa i interessant si es té una mica de temps i paciència. La nostra propera destinació seria molt diferent, Java, terra de volcans fumejants i temples amb molta història.

Dades pràctiques

Transport:

De Rantepao a Tentena s’hi pot anar amb autocar, preu per a europeus 150.000 rúpies. Pel mateix preu es pot baixar a Poso perquè ningú controlar el bitllets. Surten del carrer principal de Rantepao a les 8:30 – 9:00, depenent de la companyia.

De Poso a Ampana hi ha servei de bus però si arribeu tard i no voleu fer-hi nit podeu negociar un cotxe privat. A nosaltres ens van demanar 500.000 rúpies a dividir entre quatre.

Des del port d’Ampana es pot prendre una barca per 30.000 rúpies que et porta a les illes de Bomba i Pollalisa. Sortida estimada 10:00.

Als Pitate Cottage i Pollalisa s’hi pot arribar des de l’illa de Bomba fent un canvi de barca.

Des de Wakai surt el ferri que et du a Gorontalo, 12 hores de trajecte, surt entre les 16:00 i les 17:00 i el preu ronda entre 75.000 i 90.000 rúpies depenent de la classe (fumador o no fumador, A/C o no, butaca o matalàs). No surt cada dia o sigui que cal preguntar i acordar una barca que et dugui fins a Wakai.

Barca pública Manado – Bunaken: 20.000 rupies locals, 50.000 guiris.

Taxi Manado (des de davant l’hotel “Cebeles” al costat del port) – Aeroport: 100.000 rupies el cotxe, compartit amb quatre persones.

Allotjament:

A Manado hi ha poques opcions equilibrades qualitat/preu. El Rex Hotel surt per 115.000 rúpies per una habitació doble, amb esmorzar (cafè o té i pasta), ventilador i WC compartit. Res de l’altre món, just per passar la nit.

A Bunaken, bungalow Lorenso’s Beach Garden, surt a la LonelyPlanet, 150.000 rúpies per persona i dia amb tres àpats al dia en buffet, te, cafè i aigua tot el dia. Habitació doble amb WC privat (aigua freda) i ventilador. Et venen a buscar al port en moto gratis i et poden venir a buscar en barca privada a Manado a qualsevol hora.

A Bomba, Pittate Cottages, 150.000 rúpies per persona i dia amb 4 àpats, te, cafè i aigua tot el dia. Bungalow doble amb WC privat (aigua freda). Et venen a buscar a Ampana o al port principal de Bomba. Les sortides amb barca per fer snorkel valen 150.000 rúpies la barca.

 

 

Advertisements

7 responses to “Llarg camí al paradís

  1. Jajaja! Déu ni do les aventures amb els transports a Indonèsia!! Creuar Sulawesi té el seu mèrit!! Quins records m’heu fet recuperar 😉 genial que gaudissiu tant de les illes, un paradís que deixa marca! Enhorabona per les experiències!

  2. Traslado laborioso y muy largo, pero bien está lo que bien acaba , llegas a tu destino y te sientes recompensado por el esfuerzo.
    Gracias que el Aitor se puso a conducir porque sino acabais en la cuneta o el barranco ,muy buena idea,cuando se va con sueño que era lo que le pasaba al ojos ragados, no se va recto , se corre mucho o no corres nada , vas pisando huevos, eso nos pasó a la María y al que escribe cuando fuimos de un tirón en coche a Holanda por la noche que tenía sueño y circulabamos a 60 km/ h. por autopista.
    Por lo que veo cuando llegaisteis a vuestro destino hicisteis bastantes días de “panchinclub” solei,solei y chapuzón, buena forma de recuperarse ,seguro que lo lograsteis.Por cierto me gustó mucho el bungalow y las puestas de sol , reservar uno para el año que viene igual nos apuntamos , el conductor ya lo buscaremos nosotros o que se espere el Aitor.
    Un abrazo y hasta pronto.
    Angel

    • La verdad que fue una pequeña odisea llegar al paraiso! Pero creo que lo disfrutamos más aún y nos llevamos un buen momento. Te gustaría el bungalow y los corales, te encantarian!

  3. Ostres quina aventura amb el cotxe, encara sort que anaveu quatre.
    Sembla ben bé que hagiu estat al paradís., i quantíssimes coneixenses. Estic molt contenta per vosaltres.

  4. Quina passada!!! Quines experiències i aventures que esteu passant!! He rigut molt amb aquest post,però clar ho debieu passar malament amb el conductor i aquelles carreteres..em sona una miqueta,jeje!! A Cambodja igual…
    Quines fotos més al.lucinants!! Disfruteu de tot a tope! Live this experience to the fullest!! Fins l’últim segon!
    Molts petons guapos.
    miss yo lots

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s