A Kathmandú en família

Aterràvem a Katmandú a les 22h, de nit, plovent i cansats d’haver-nos passat el dia dalt d’avions, tres concretament; un de Yangun a Singapur, un altre fins a Kuala Lumpur i l’últim fins a Katmandú, Nepal, és el què té tenir més temps que diners, que t’ho pots prendre amb calma i dedicar un dia sencer a volar per estalviar-te uns quants euros. Ens ho havíem pres amb calma però de seguida arribarien els nervis; teníem algú esperant-nos a Nepal, bé, algú no, alguns, de fet tota una troupe catalana; la meva mare, la meva tieta amb la Jana i la Mina, el Fermí i la Carme amb la Xènia. Us podeu intentar, només intentar imaginar com serien els dies per Katmandú anant 9 catalans amunt i avall…
Així que després de pagar la tassa d’entrada al país (40 dòlars per un mes d’estada, la més cara de tot el viatge!) travessàvem la porta de l’aeroport amb les maletes (una sort que hi fossin totes amb tants avions amunt i avall) i un somriure d’orella a orella al veure la Maria i la Roser esperant-nos amb un taxi ja llest per dur-nos a l’hotel on passaríem tots plegats la següent setmana, la primera a Nepal per a nosaltres i la segona i última per a ells.
Estàvem ben cansats, el dia havia estat llarg i l’Aitor arrossegava mals de cap i de panxa dels últims dies a Myanmar, però per un moment tots els mals se’ns van passar, una abraçada de la mare i la tieta que ens donava la benvinguda i ens reconfortava, un moment molt esperat i que el guardem al cor. Després de tants mesos de viatge era estranya i un punt irreal una retrobada tant familiar en un lloc tan poc comú com el Nepal.

La troupe al complet

La troupe al complet

Després de travessar carrers i carrerons plens de fang i en obres arribàvem a les portes de l’hotel, semblava mentida que allà al mig del barri de Thamel hi pogués haver aquest oasi, un hotel amb habitacions per a tots els pressuposts situades al voltant d’un fantàstic jardí verd amb una font de pedra il•luminada. Antigament havia estat el primer hotel de la ciutat i ara encara conservava una estètica antiga i un punt luxosa, a més, hi van estar els Beatles de gira, fet que explica l’ambient pop en la decoració d’algunes sales i passadissos. A l’hotel ens esperaven la Mina i la Jana, les més nepalís de la família, la Carme i la Xènia, mare i filla en la seva primera aventura asiàtica, i en Fermí, amic, guia i gurú de l’expedició catalana al Nepal.

P1200695

Memorant els Beatles

Sorpresa!

Sorpresa!

L’endemà, després de dormir, d’assaborir un dels millors esmorzars dels últims mesos i de posar-nos una mica al dia de tot i de tots trèiem el cap pel turístic, caòtic i sorollós barri de Thamel, teníem la sort que tota la troupe ja se’l coneixia de memòria, sobretot la Roser i el Fermí que hi han estat un munt de vegades, els carrers, els bons llocs per menjar, els llocs on canviar diners a més bon preu… estava tots sota control. Això ens facilitava molt les coses, així que ens vam deixar portar i per uns dies vam deixar de planificar i “treballar” per gaudir d’unes bones vacances i portar el millor possible els mals de panxa que arrossegàvem.

Voltant per Pashupatinath

Voltant pels crematoris de Pashupatinath

Incineracions

Incineracions

Quan els morts ja s'han incinerat els llencen al riu

Quan els morts ja s’han incinerat els llencen al riu

Un Santó

Un Santó hindú

P1200548

P1200551

Bauddanaht

Complex budista de Bauddanaht

P1200583

P1200585

Amb el Fermí

El Fermí i l’Aitor

P1200586

P1200590

Pintant mandales

Pintant mandales

P1200613

Namasté

Namasté Roser

Ens conviden a donar un cop d'ull a una escola

Ens conviden a donar un cop d’ull a una escola

Però per què ens havíem trobat tots, a Nepal precisament? Hi ha una raó molt clara, la Jana i la Mina d’ençà que van ser adoptades per la Roser fa 14 anys que no hi havien tornat, així que era l’excusa perfecta per acompanyar-les en aquest moment tant especial. Fins llavors s’havia mantingut com s’havia pogut el contacte amb l’orfenat on van ser acollides durant un any. La mare biològica, al quedar-se vídua i no poder fer front a les depeses que comporten dues nenes a Nepal, les va haver de deixar amb 2 i 5 anys i quedar-se només amb el nen de 4, el Kiran. Quan després de molts tràmits la Roser va anar a Nepal a buscar a la petita, la Jamuna (Jana), no sabia de l’existència de la germana gran fins que va preguntar a l’orfenat qui era la Mina, el nom que la Jana cridava a les nits. Després de molts tràmits i setmanes a Nepal la Roser va poder volar fins a Barcelona amb les dues nenes, la Jana adoptada i la Mina tutelada amb el risc de poder ser reclamada per la mare biològica en qualsevol moment fins al moment de l’adopció, 5 anys més tard degut als tràmits. Mentrestant a Sabadell anàvem rebent e-mails des de Nepal amb noves notícies i la María preparava l’habitació primer per a una nena i finalment per a dues.

La Mina de petita

La Mina de petita

La Jana de petita

La Jana poc abans de ser adoptada

La Jana i la Mina més nepalís que mai

La Jana i la Mina més nepalís que mai

Per això, el contacte que s’havia mantingut amb l’orfenat “Children’s home” permetia ara poder-lo anar a visitar amb tranquil•litat i fins i tot poder quedar amb la Sushila, la mare biològica, i el Kiran.

"Children's Home"

“Children’s Home”

P1200401

L’orfenat ens va sorprendre molt gratament, l’edifici actual està situat a les afores de Patan, entre camps d’arròs, és quasi nou i molt espaiós i lluminós, molt diferent a l’antic segons ens va dir la Roser, actualment s’hi poden fer voluntariats fins i tot amb fills. Acullen nens fins als 10 anys (després els canvien d’orfenat) i les nenes fins que acaben els estudis pagats pels seus padrins, actualment hi ha uns 30 nens i tots, excepte els bebès, es van dutxar i vestir per l’ocasió, la nostra visita catalana. Va ser molt especial poder compartir amb ells una estona a casa seva, per unes hores tots vam ser iguals, anàvem descalços, ballàvem al més pur estil Bollywood i rèiem sense que res més tingués massa importància. Jo em quedo amb el moment en què una de les nenes més grans que tenia asseguda al costat em va preguntar en anglès si de veritat la Jana i la Mina eren nepalís, suposo que malgrat els pantalons bombatxos, els ulls ametllats i la morenor destil•laven occidentalitat per tot arreu, jo li vaig confirmar i explicar que havien estat en aquest mateix orfenat vivint, però per la cara que va posar no sé del tot si em va creure…

Arribada a l'orfanat

Arribada a l’orfanat

Primer de tot sabates fora

Primer de tot sabates fora

Habitacions

Ens ensenyen les habitacions

Aquí dormen els més petits

Aquí dormen els més petits

Dutxes de rigor abans de rebrens

Dutxes de rigor abans de rebre’ns

 

P1200421

L'hora dels globus!

L’hora dels globus!

P1200475

P1200478

P1200488

Ballant

Ballant

Els bebès estan a part

Els bebès estan a part

Aquest petitó té febre i no pot estar amb els altres

Aquest petitó té febre i no pot estar amb els altres

P1200469

Repartint últims regals

L’orfenat ens va sorprendre molt gratament, l’edifici actual està situat a les afores de Patan, entre camps d’arròs, és quasi nou i molt espaiós i lluminós, molt diferent a l’antic segons ens va dir la Roser, actualment s’hi poden fer voluntariats fins i tot amb fills. Acullen nens fins als 10 anys (després els canvien d’orfenat) i les nenes fins que acaben els estudis pagats pels seus padrins, actualment hi ha uns 30 nens i tots, excepte els bebès, es van dutxar i vestir per l’ocasió, la nostra visita catalana. Va ser molt especial poder compartir amb ells una estona a casa seva, per unes hores tots vam ser iguals, anàvem descalços, ballàvem al més pur estil Bollywood i rèiem sense que res més tingués massa importància. Jo em quedo amb el moment en què una de les nenes més grans que tenia asseguda al costat em va preguntar en anglès si de veritat la Jana i la Mina eren nepalís, suposo que malgrat els pantalons bombatxos, els ulls ametllats i la morenor destil•laven occidentalitat per tot arreu, jo li vaig confirmar i explicar que havien estat en aquest mateix orfenat vivint, però per la cara que va posar no sé del tot si em va creure...

Cadascú s’endú alguna cosa

Després de la visita a l’orfenat vam passar a buscar amb els taxis a la Sushila i el Kiran, ella va sortir de casa molt ben arreglada, amb el sari que li havia comprat la Roser dies abans, i al Kiran el van anar a avisar perquè encara estava treballant (pinta cases). Quan ens vam aturar davant de la casa per tot arreu van començar a aparèixer familiars, amics i coneguts de la Sushila i també curiosos per saber què hi feien aquells occidentals allà parats, així ens vam convertir en l’esdeveniment del matí del poble. La Mina diu que la casa segueix igual, que se’n recorda, sobretot de les escales fosques de dins que pugen al pis de dalt i de com patia quan havia de vigilar a la Jana perquè no anés a la transitada carretera del davant. Quan va arribar el Kiran també es va arreglar amb la roba que li havien triat i comprat la Mina i la Jana dies abans i tots plegats ens vam esmunyir dins dels petits taxis, el Fermí i jo al darrera el maleter. Malgrat que dies abans la Roser amb les nenes ja havien quedat amb la Sushila i el Kiran, el dinar que vam fer va tornar a ser especial, el Kiran ja s’atrevia a xapurrejar una mica més l’anglès i el noi que ens feia de taxista i intèrpret ja era quasi un més. I nosaltres dos allà, espectadors de luxe d’un retrobament familiar ben atípic, unes cosines nepalís adoptades fa més de 15 anys que retornen al país que les va veure néixer i que comparteixen mirades, alguna conversa i segur que alguna complicitat amb el germà i la mare que mai havia sortit del Nepal. Per nosaltres va ser un moment distès, interessant i també d’expectació, per a la Roser, la Jana i la Mina, i per en Kiran i la Sushila segur que van ser uns dies molts especials i esperats.

A l'antiga casa de la Jana i la Mina, està igual que fa 14 anys

A l’antiga casa de la Jana i la Mina, està igual que fa 14 anys

La Sushila, la Mina, la Jana i el Kiran

La Sushila, la Mina, la Jana i el Kiran

Va ser una setmana molt intensa, plena de moments nous i especials per recordar, de visites a temples i ciutats, i com que amb la tonteria a Thamel hi havíem passat 15 dies uns i una setmana nosaltres ja ens coneixia tothom; les tres “nenes” jugaven a cartes amb el recepcionista o anaven al pub del costat de l’hotel, les tres dones eren el terror dels botiguers perquè aconseguien souvenirs a preus immillorables, el Fermí anava d’un lloc a l’altre com si hi hagués viscut tota la vida, i nosaltres intentàvem superar els mals de panxa que encara ens duraven i gaudíem dels nostres i de les novetats d’aquest nou país. Encara ara al•lucinem veien la Maria regatejar en catalinglish, és un clar exemple que quan es vol la gent s’entén. L’Aitor i jo, després de 10 mesos de viatge i creient que ja ho teníem tot après en el món del regateig vam ser incapaços de treure les pashimes (mocadors fets amb llana de cabra) pel mateix preu que les tres dones i el Fermí, indignats vam tornar a l’hotel a buscar reforços, quan al tornar l’home de la botiga ens va veure amb la troupe sencera quasi ens regala les pashmines, encara riem de la cara que va posar, barreja entre “No! Una altra vegada aquestes aquí” i “des de que estan aquí no he venut tantes pashimes en la vida”, així que bé per tothom.

Souvenirs per a tots els gustos

Souvenirs per a tots els gustos

P1200661I l’últim dia va arribar, va ser una sensació molt estranya, com quan tens convidats a casa i toca el moment que tothom ha de marxar… Allà ens quedàvem nosaltres, altre cop sols, amb els dies i el viatge per endavant mentre els que estimes tornen cap a casa i et diuen “fins aviat!” Dins nostre sabíem que no trigaríem massa a tornar-los a veure però inevitablement ens va envair una nostàlgia pels dies compartits, un pensar que havia estat molt curt i que entre mals de panxa i malestars generals no havíem estat a l’alçada del “carinyo” que ens havien donat.
Doncs allà sols estàvem, atrapats a Thamel, sols i avorrits de Thamel, amb la idea fixada en l’esperit de fer el trekking dels Annapurna. Però és que tal com estàvem no ens ho podíem ni plantejar, l’Aitor encara arrossegava diarrea i havia perdut uns quants quilos i jo tampoc estava per tirar cohets, però si no podíem anar de trekking què hi fèiem a Nepal? Resignats però resistents vam decidir donar-nos una setmana de marge per veure com evolucionàvem, una oportunitat de posar-nos sans i forts, sinó no ens quedava altra que deixar el país i el tant somiat i desitjat trekking per a una propera vegada…

Algunes dades pràctiques

Kathmandú Guest House; al barri de Thamel. Habitació doble sense WC i amb vistes al jardí 13E (l’esmorzar buffet a part, 5E). Hi ha habitacions més econòmiques i més luxoses. Servei gratuït de recollida des de l’aeroport.

Restaurant Nargila; restaurant libanès al barri de Thamel, al mateix carrer de l’hotel, però costa de trobar. Surt a la LP. Molt bon menjar si estàs fart de momos i Dhal. Wifi.

Per entrar als llocs d’interès principals s’ha de pagar una entrada que normalment val pels següents dies. Per l’entrada a Durbar Square et demanen una foto carnet si vols poder-hi entrar els següents 15 dies.

Anuncis

8 responses to “A Kathmandú en família

  1. Quin relat me emotiu! Mentre el llegia m’anava imaginant totes les vivències compartides i sentides pel grup. El fet de la Mina i la Jana es extraordinari, la Roser i tota la família encara més.
    Felicitats a tots!
    Joana

    • Aquest és el post número 50, ne’m escrit una bona pila, peró sí que és cert que aquest és especial, mentre l’escrivíem moltes emocions i records ens han vingut a la ment i malgrat que som tant lluny de Nepal hem pogut tornar-ho a reviure i ens ha encantat.

  2. Quin relat més bonic!!!!!
    imposible explicar-ho millor!!!!,
    quantes vivencies en venen al cap!!!!!!
    quina emoció!!!!,
    no se m’acaben les llàgrimes!!!!!
    Fins ara el viatge més emotiu de la meva vida, difícil de superar.
    Gràcies Èlia per explicar-ho tan bé, gràcies Mina i Jana per have nascut en aquest país, gràcies Xènia per recolçar les nenes, gràcies Carme per recolçar la Roser, gràcies Fermí per organitzar super be el viatge, gràcies Roser per estar sempre al meu costat i gràcies Aitor i Èlia per decidir passar per aquest país en la vostra volta al món i permetre haver tingut aquestes vivéncies inoblidables.
    Maria

    • Gràcies a tu mare per fer tants mils de quilòmetres i compartir aquella fantàstica setmana al mig de Thamel, un dels barris més caòtics i pinturescs que hem vist mai, “ole tus…”. *I qui ens havia de dir que et necesitaríem a l’hora de regatejar en anglès, “el terror de las boutiques de Thamel”, crec que ara encara es recorden de tu.
      Gràcies a tu per fer-ho possible.

  3. Serà cert que per l’ inconscient no passen els anys.
    Mentre et llegia, Èlia, m´han vingut al cap un munt de records i emocions de “només” fa 15 anys quan amb la Roser i el Fermí també transitava per aquests carrers de Thamel, i la Jana i la Mina eren uns “bitxos” petits que tot just sortien de l’ orfanat.
    Gràcies per aquest relat!!!!
    I gràcies també per ser com sou i lliutar pels vostres somnis!!!

    • T’he de dir que m’ho imagino, i que sàpiques que allà tant la Roser com el Fermí estaven com a casa; ara anem a canviar diners aquí, ara anem al civer, ara el Fermí que se’n va a esmorzar al seu lloc secret… I la Jana i la Mina tres quarts, que si ara unes cartes amb el nepalí aquell de l’hotel i sinó al pub del carrer principal a prendre algo, a més no pagaven entrada enlloc i mira que l’aura occidental els hi surt per cada poro de la pell… Vaja, com fa 15 anys.

  4. Què bonic! Si algú hi torna alguna vegada i si el cos encara m’ ho permet, Compteu amb mi !!! Em vaig sentir molt ben acompanyada igual que la primera vegada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s