Estrès d’última hora a Kathmandú

Tornem a estar en una furgoneta amb el Joan i l’Anna, direcció Kathmandú, el Wang Pei diu que es vol estar a Pokhara uns dies més i que després buscarà algun lloc per Bakhtapur per fer classes d’anglès, li convé, pensem tots. Una vegada arribats a Kathmandú ens instal·lem al mateix hostal on tenim la resta de l’equipatge i on ja tenim reservada la mateixa habitació i pel mateix preu, què còmode no haver de buscar ni regatejar! A més, ens donen un sobre que han rebut per a nosaltres, el Japan Rail Pass, imprescindible per la nostra següent aventura pel Japó. Estupendu! Tot en ordre! Ara només ens queda comprar quatre coses i enviar-nos un paquet cap a casa, l’última aventura de Nepal, enviar el maleït paquet… Us explico;

Per aprofitar el viatge cap a l’aeroport decidim que el taxi ens acompanyi primer a l’oficina postal local des d’on l’enviament dels paquets és molt més econòmic, evidentment. El què no esperem és que el tràmit dugui massa complicacions… massa espectatives. Agafem el taxi i trobem l’edifici, després de preguntar i preguntar trobem l’oficina, bé, el magatzem més ben dit, on de nou, molta gent implicada, però de treballar treballar ben pocs. Passen 10’ de l’hora establerta per fer enviaments nacionals!!!! Què????? No sabem si per la cara desencaixada que fem o pels deu mil Please que li oferim, el senyor decideix fer-nos el tràmit, simple a priori. Mil gràcies!

Mentrestant l’Aitor se’n va per intentar esbrinar on hi ha un caixer i treure diners.

Dels tres homes que comparteixen la taula del magatzem un em dóna els papers a omplir on he d’especificar tots els detalls del paquet, l’altre comprova que tot estigui bé i l’últim ho segella. Mentrestant una dona busca una capsa de cartró usada i trencant-la per aquí i trencant-la per allà l’aconsegueix fer a mida per als nostres embalums. Ara toca pesar. Arriba l’Aitor corrent, anem una mica justos, no sabíem que tot això seria tant lent! Ens posen la capsa sobre una balança enorme i un altre home ens calcula el preu, llavors ens adonem que ens falten rúpies!!! No pot ser!! Ens ho mirem, mirem les dades del paquet i veiem que han calculat com si el paquet volés a França. Ens ho corregeixen, tornen a calcular i ens segueixen faltant unes poques rúpies… No tenim temps de tornar a treure diners! Esperem que el taxista ens estigui esperant… De nou la cara de pena funciona i ens perdonen les quatre rúpies (0,0… euros). Però el procediment no s’ha acabat, no n’hi ha prou amb la capsa que un home la comença a mesurar i li comença a fer a mida un embalatge de roba!!!! Estem al·lucinant. Talla el què ha de tallar i comença a cosir amb agulla les vores de la tela perquè el paquet encaixi a la perfecció. Ara sí que perdem l’avió… Els segons i els minuts se’ns fan eterns. Acaba. Agafa una espelma i cera i la comença a desfer per acabar d’unir els trossos de tela. Sembla que estiguem a l’edat mitjana… Escrivim l’adreça amb retolador en un costat. Ens demanen que ho fem en un altre costat. Va per favor!!!!!! Ara ens demanen el remitent, posem l’adreça dels pares de l’Aitor com a segona opció. I ja!! Crec que ara sí, podem marxar. Sortim pitant d’allà, d’aquí 45’ surt l’avió i encara hem de sortir de Kathmandú. El taxista es sorprèn al veure’ns, suposo que ja no sabia si marxar o seguir esperant fins l’eternitat. Esperem i desitgem amb totes les nostres forces que el nano apreti fort l’accelerador com la majoria de taxistes del país perquè sinó ens quedem a Nepal. Però no. El nano condueix bé passi el què passi, per això havíem quedat amb ell, perquè havia estat el mateix taxista que ens havia portat a tot arreu mentre érem a Kathmandú amb la família i conduïa molt bé, vull dir que no corria com la majoria de taxistes de la ciutat, així que ara no seria menys, respectant tots els senyals de trànsits i deixant passar a tothom.

Finalment arribem a l’aeroport. Tantes rúpies, ens diu el noi. Busquem a la cartera i no ens queden calers!!! No ho recordàvem !!! No pot ser… És veritat no ens quedaven rúpies! Li donem cinc euros, el noi ens mira amb cara de no entendre res, però no li donem peu a poder mantenir cap tipus de conversa, li jurem i li perjurem que al canvi és més del què ens demana i marxem corrents. No queda ningú a la cua per facturar l’equipatge. Entreguem passaports i motxilles i la noia fa mala cara… Què passa ara???? Ens demana el visat per entrar a Japó. No en necessitem nosaltres!!!! Li espetem a la vegada. La noia s’acosta al seu company i li ho pregunta, com dèiem, no el necessitem. Ens torna la documentació i volem cap a la porta d’embarcament. Delay. No podia ser d’una altra manera, anem amb una hora de retràs…

IMAG0318

El famós paquet

Anuncis

One response to “Estrès d’última hora a Kathmandú

  1. Quina manera més estressant de sortir del Nepal, pero penso que caracteritza super bé el seu taranná a la ciutat al menys la primera vegada que hi vas. Em recorda les mogudes de la Roser quan va anar a adoptar les nenes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s